El febrer del 1976, tres mesos després de la mort del dictador Francisco Franco, més de mig miler de presos polítics continuaven tancats a les presons de l'Estat. Només a la presó Model de Barcelona n'hi havia 126. El primer govern amb el rei Joan Carles I com a cap d'estat no havia comportat l'amnistia política, i les reformes promeses per l'executiu espanyol liderat pel franquista Arias Navarro es feien esperar. Aquell mes de febrer, el descontentament general havia aconseguit mobilitzar tant l'Assemblea de Catalunya i les forces polítiques com associacions veïnals, col·legis professionals i ajuntaments. Per primera vegada en 36 anys, la gent sortia al carrer amb l'objectiu de fer caure un règim que no es volia donar per mort. Dos diumenges consecutius, l'1 i el 8 de febrer, els carrers de Barcelona es van omplir de manifestants per reclamar l'amnistia, la llibertat i la restitució de les institucions catalanes.

Formalment convocada per “reivindicar l'amnistia dels presos polítics”, el permís per a la manifestació de l'1 de febrer va ser sol·licitat al Govern Civil de Barcelona per la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. La demanda, que ajuntava la firma de 160 personalitats catalanes –entre les quals destacaven Jordi Pujol, Joan Raventós, Heribert Barrera, Miquel Roca, Lluís Maria Xirinacs, Antoni Tàpies, Ovidi Montllor i Raimon, entre altres–, va ser presentada a les autoritats franquistes com una marxa realitzada “amb caràcter personal i amb cap altra representació que en qualitat de ciutadans de Barcelona”. Però els clars indicis que feien preveure que la marxa es podria convertir en una manifestació política multitudinària, van fer que el Govern Civil la prohibís. Les negociacions posteriors que els convocants van realitzar dies abans de la manifestació no van tenir resultat, però la pressió social existent en la societat catalana va fer mantenir la convocatòria. Un comunicat del Comitè de Familiars de Presos Polítics publicat el dissabte 31 de gener qualificant les recents declaracions reformistes del govern com “un intent d'afalagar l'opinió internacional i alhora crear falses esperances per fer minvar les mobilitzacions populars”, s'acabaria convertint en l'espurna de la primera gran mobilització contra el règim franquista.

El diumenge 1 de febrer, des de primera hora del matí, les forces repressives franquistes ja ocupaven els principals punts de la Ciutat Comtal: la plaça de Catalunya, la plaça d'Urquinaona, la presó Model i el voltant del parc de la Ciutadella, estaven envoltats pels cossos de seguretat de l'Estat. El desplegament policial, però, es va veure superat pel gran nombre d'assistents. Encara que inicialment la marxa havia previst un recorregut que començaria al passeig Lluís Companys i acabaria a la plaça de Catalunya, els manifestants van omplir els principals carrers del centre de la ciutat i nombroses columnes de manifestants provinents dels barris de Sants, el Clot, la Sagrera i Nou Barris, s'hi unirien durant la jornada. Les càrregues policials no van poder dissoldre una manifestació que duraria més de quatre hores i els enfrontaments més violents amb les forces repressives de l'Estat es van produir a la confluència de la Gran Via amb el passeig de Gràcia. L'Assemblea de Catalunya va estimar en més de 70.000 persones els assistents a la manifestació, mentre que diversos mitjans de comunicació internacionals emetien l'endemà xifres que s'acostaven als 50.000 manifestants.

L'èxit de la convocatòria, que es va saldar amb només dos detinguts, va ser interpretada pels convocants com “una primera victòria” sobre el règim franquista. Amb l'Estat espanyol en un context complicat, la premsa internacional també se'n feia ressò: la radiotelevisió pública britànica BBC va interpretar la protesta com “la manifestació més important des del final de la Guerra Civil”, i les instantànies capturades pel periodista Manel Armengol van donar la volta al món, tot i que a l'Estat no es van publicar fins al cap d'un any. Acabada la jornada, els organitzadors de la manifestació van emetre un comunicat a la premsa en què es congratulaven per l'èxit de la convocatòria i denunciaven “la reacció nerviosa i brutal de les
forces de l'ordre públic”.

Pocs dies després de la manifestació de l'1 de febrer, tant a Barcelona com a les principals localitats catalanes, van començar a córrer fulls volants que convocaven una nova manifestació per al diumenge següent. “La manifestació del 8 de febrer no estava prevista, però l'eufòria que havia creat la primera esperona la societat a tornar-se a manifestar, aquest cop incorporant també la reivindicació de les llibertats socials i nacionals”, afirma David Ballester, doctor en història contemporània i autor de l'obra Temps d'amnistia. Les manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona (Edicions 62). Amb el record de la manifestació del dia 1 encara fresc, aquesta vegada el Govern Civil de Barcelona va pretendre “blindar” la ciutat per poder dissoldre la nova protesta.

Sota el lema “Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia”, Barcelona encetava la segona jornada reivindicativa, desafiant el projecte conservador d'Arias Navarro. “Avui, 8 de febrer, els demòcrates de Catalunya han de congregar-se a Barcelona per manifestar llur voluntat de conquerir l'amnistia, les llibertats i el restabliment de l'Estatut d'Autonomia, palesant així que no es lliuraran a qui vol perpetuar el franquisme disfressat de pseudodemocràcia”, sentenciava l'Assemblea de Catalunya en el manifest que cridava la societat catalana a manifestar-se altre cop. Des de les onze del matí d'aquell 8 de febrer de 1976, els carrers de la capital catalana van tornar a exemplificar el rebuig al règim. La protesta s'estenia com una taca d'oli pels carrers de l'Eixample barceloní. “La gent havia perdut la por”, assegura Ballester.

Aquesta vegada, però, les forces repressives de l'Estat van incrementar el nombre d'efectius i van blindar els principals carrers de la ciutat. Davant la previsible multitud que sortiria al carrer, el Govern Civil va decidir multiplicar per quatre el nombre d'agents: de 2.000 a 8.000. Inicialment, s'havien de crear sis columnes de manifestants que baixarien fins al parc de la Ciutadella, on s'havia convocat la protesta, però la duresa amb què els cossos repressius franquistes van actuar va provocar multitud de grups de manifestants per tota la ciutat. La Sagrada Família, el mercat de Sant Antoni, la plaça Letamendi, el pont de la Marina, el passeig de Fabra i Puig i la plaça de Virrei Amat, van ser els punts inicials de protesta. A partir d'aquí, es van anar formant més grups al centre de la ciutat. El més nombrós es va originar a la plaça Tetuan, que va marxar per la Gran Via. Les càrregues policials van ser constants i desproporcionades durant tota la jornada. A la plaça de Catalunya es van utilitzar tancs d'aigua per dissoldre les agrupacions de persones i en diversos indrets els agents carregaven contra la multitud amb jeeps i automòbils policials. La jornada va acabar amb més d'una trentena de manifestants detinguts, que posteriorment van ser interrogats i en alguns casos torturats, i centenars de ferits.

El Govern Civil de Barcelona no va voler donar dades oficials ni sobre el nombre de manifestants (previsiblement més que en la manifestació anterior) ni sobre el de ferits, però sí que va notificar que 24 dels seus agents havien estat hospitalitzats. “Volien guanyar la batalla de l'opinió pública, però, des d'aquelles manifestacions, el govern d'Arias Navarro i el seu projecte reformista però no democràtic havien mort”, sentencia Ballester. L'èxit de mobilització i la duresa amb què havia respost el règim van trencar fronteres i els principals mitjans internacionals se'n van fer ressò: “Diversos catalans colpejats en una manifestació que desafia el govern de Madrid”, titulava The New York Times el dilluns 9 de febrer. El rotatiu francès Le Monde definia les jornades de protesta com “el desafiament català” i el seu homòleg britànic, The Guardian, destacava la violència emprada per la policia. Lluny de minvar, durant els mesos posteriors la pressió social per encetar un procés democràtic es va intensificar arreu de l'Estat. Al juliol, el rei Joan Carles I va obligar Arias Navarro a dimitir i va nomenar Adolfo Suárez com a nou cap de l'executiu.