“En cap cas hi ha processisme, i sí procés en majúscules”

És una relació que es basa en la coincidència en l'objectiu final; és així des del primer moment. Tots dos som perfectament conscients de les diferències, sobretot en la manera d'enfocar el dia a dia. Hem de veure les discrepàncies amb la màxima normalitat. No les hem amagat mai, però fins avui hem pogut tirar endavant malgrat els molts esculls que ens trobem, que sobretot vénen de fora.

No parlaria de deslleialtat, perquè em sembla que és un terme molt gros. La CUP, com a grup parlamentari que és, està plenament legitimada en el ple i en les comissions per presentar les iniciatives que consideri oportunes. Hem anat millorant els mecanismes de diàleg.

Aquest és segurament un dels aspectes en què discrepem. Jo no tinc la sensació que la ciutadania ens reclami declaracions. Se'n va fer una de molt important el 9-N i continuem compromesos exactament igual amb aquells objectius. Com a govern, la nostra obligació és dur-la a terme amb fets i el Parlament també hi està obligat. Al Parlament, amb la posada en marxa de les tres ponències sobre les lleis, i al govern, treballant com ho estem fent amb les estructures d'estat, en l'àmbit de l'accés a la sanitat universal i amb la determinació d'avançar amb una política de refugiats. La gent ens demana fets, coratge i coherència.

Es trenquen una sola vegada.

Tots sabem que hi ha un calendari, i tothom entén que és un període que volem complir, però que no ens hem d'encotillar. Els ous, en aquesta hipotètica truita, es trencaran quan tinguem
a punt tots els instruments d'estructures de govern i de marcs normatius. Sense això, trencar els ous no ens porta al millor port possible.

Ara per ara, el nostre compromís i obligació és tenir a punt
al llarg d'aquest període de 18 mesos aquestes estructures i marcs normatius. Això és indispensable perquè tothom entengui que estem en disposició de poder funcionar com un estat independent. A partir d'aquí, com marca el full de ruta, és necessària una nova pantalla democràtica, que són unes eleccions constituents, de les quals ha de sortir un nou Parlament que tindrà un mandat molt clar, que és l'elaboració, a partir d'un procés constituent ciutadà, d'una Constitució, que després haurà de ser ratificada amb un referèndum.

Pel que he escoltat i he llegit, és un document que és una proposta de debat que es porta a l'assemblea. Entenc que no ens el podem prendre com un document definitiu. Suposarà un any des del debat d'investidura del president Puigdemont. Sempre, en qualsevol mandat parlamentari –i aquest és excepcional–, s'acostuma a parlar dels cent dies, del balanç del primer any... Entenc que forma part d'aquest període en què anirem valorant. Segur que, com a govern, l'1 de gener del 2017 es podrà valorar la molta feina feta. M'ho prenc com una data que està en el calendari, però el que és important de debò són els 18 mesos en conjunt.

El compromís hi és absolutament tot. Quan parlem d'eixamplar aquesta base social, no ens referim sinó a la necessitat de reforçar el nombre i la pluralitat de persones que empenyin en favor d'aquest procés. El discurs de la força i l'amenaça no ha acabat i segurament anirà prenent més força. És absolutament imprescindible eixamplar aquesta base social i això en cap cas és una reculada. Vull recordar que hi ha quatre persones imputades pel procés participatiu del 9-N, tres de les quals són militants no poc rellevants de Convergència, que s'hi juguen una inhabilitació, el patrimoni
i, fins i tot, la presó. No puc entendre que es dubti de la fermesa per tirar endavant el procés i assumir riscos, que, en aquests moments, els assumeix qui els assumeix.

On és el processisme quan totes aquelles iniciatives que pren el govern són aturades, impugnades o suspeses pel Tribunal Constitucional? En cap cas hi ha processisme i sí procés en majúscules, amb la voluntat de fer les coses ben fetes, de fer-les dins d'un marc de seguretat jurídica per a tothom. Hem de tirar endavant sense cap mena de complex i sense por de les amenaces i de les represàlies.

És un tema que, per a nosaltres, és prioritari. Les responsabilitats i, per tant, els riscos previs, els hem d'assumir els polítics. Als funcionaris els hem de preservar. D'altra banda, la seva tasca, en tots els àmbits, és imprescindible.

El que tenim ara és un govern molt plural. El vicepresident Junqueras, a més, és el líder polític d'ERC i es va reunir amb Pedro Sánchez en aquesta qualitat. Em consta que el president i el vicepresident n'han parlat i la qüestió està tancada. Tothom ha de poder parlar amb tothom. El que és imprescindible és que hi hagi una bona comunicació dins del govern.

No sé què ha fallat. En tot cas, és veritat que s'ha produït aquesta trobada i té raó el vicepresident quan diu que s'ha de parlar amb tothom. Aquest concepte el defensem de manera unànime i compartida.

En el meu dia a dia i en la relació amb els consellers, no ho noto. Som conscients de les dificultats d'encaix de tot plegat. També ens anem coneixent, van sorgint moltes complicitats i dificultats, no per les relacions personals, sinó pel dia a dia. De tensions entre cometes al govern, n'hi ha hagut sempre, fins i tot quan els govern són monocolors. De recels, no n'hi ha ni n'hi ha d'haver. L'objectiu que tenim en aquesta legislatura és tan important que hem de fer esforços. Estem conjurats perquè això funcioni i tiri endavant.

Ara BCN World com a tal ja no existeix; estem parlant d'un centre recreatiu i turístic en què el paper i el pes del joc és infinitament més petit que el que hi havia. Estic convençuda que s'estan acostant les posicions de manera molt important. Per què ho dic? Perquè hem compartit aquest projecte; s'ha escoltat i es continua escoltant el territori, els inversors i tots els agents implicats. Ens hem compromès a buscar el màxim consens social, territorial i polític,
i això implica lògicament que també n'hi hagi dins del govern. És una oportunitat per al Camp de Tarragona, però també per al conjunt de Catalunya. La consulta sembla un instrument òptim per escoltar el territori. No s'ha definit encara quan ni en quins termes s'ha de fer. Ara la fase més important és que s'aprovi el pla de desenvolupament urbanístic en termes sostenibles.

En l'antiga CiU, en qüestions relatives a l'avortament i al matrimoni entre persones del mateix sexe, ja existia la llibertat de vot, i això s'havia traslladat també al Congrés i al Senat. Ve de lluny. No és dolent que passi, sempre que hi hagi hagut un debat en el si del grup parlamentari en què tothom hi hagi dit la seva i sempre que s'expliqui bé perquè la ciutadania ho entengui. El que no podria passar és que fos una qüestió que es reiterés en cada ple i per a tot tipus de votació.

Convé ubicar el focus d'atenció a esclarir per què Catalunya i la resta de comunitats incompleixen el sostre de dèficit. Perquè es fixa de manera unilateral i absolutament injusta. Pel que
fa al sostre de dèficit del 2013, vam conèixer una sentència del Suprem que dóna la raó a diverses comunitats. És veritat que se circumscriu al 2013, però en tot cas vol dir que no hi ha veritats absolutes quan parla el senyor Montoro, i que aquest sostre de dèficit –que vol dir que ells es reserven la millor part del pastís i centrifuguen a les comunitats la major part de l'esforç– té conseqüències, i ells ho saben. Juguen amb més cartes que no pas la resta. Les comunitats partim sempre d'aquest desavantatge. Treballarem perquè es puguin contrarestar aquestes amenaces i perquè puguem arribar a una posició més o menys acordada.

Segur. Sobretot per utilitzar el fet que estan en funcions per al que els convé: no compareixen en segons quines situacions al Congrés, sí que poden deixar plantada la comissió de Foment, no reuneixen la Junta de Seguretat com ens han dit en diverses ocasions i, en canvi, sí que poden tirar endavant determinats discursos com aquest, amb molt mala intencionalitat política.

Confiem que no. Aquesta és una limitació que ens ve imposada novament des de fora, des del govern de l'Estat. No és per falta de voluntat del govern per prioritzar la inversió social o per donar cabuda en els pressupostos a les mesures que s'han de tirar endavant tant des d'un punt de vista de procés com des d'un punt de vista social.

Com a pacte d'estabilitat parlamentària, l'acord parla de la necessitat que la CUP no s'alineï amb els partits que no són partidaris del procés. Crec que queda prou clar que el concepte d'estabilitat parlamentària vol dir que, en aquells instruments que són tan bàsics com el pressupost, hi ha d'haver aquesta suma de vots per poder-lo tirar endavant.

Crec que no. No és un condicionant. Com més aviat tinguem un nou interlocutor a Madrid, millor. I com més diferent sigui i més allunyat estigui del que hem tingut fins ara, millor, també.

En tot cas, el gest de voler parlar amb el president Puigdemont denota un canvi respecte al president en funcions Rajoy. Hi ha una voluntat de dialogar, fins i tot a partir de posicions que són molt divergents, un canvi de tarannà que suposa aire fresc. És cert que aquest hipotètic president pot estar fortament condicionat i que per a nosaltres continua sent irrenunciable el nostre full de ruta. Sempre és millor poder parlar amb qui tens a l'altra banda que no pas que hi hagi un mur granític com hem tingut fins ara.

Això és el que sap greu, que ha estat una mica com el Guadiana. Inicialment es va plantejar amb molta fermesa i nosaltres ho hem valorat molt positivament, però després s'ha convertit en una proposta que pot estar o no damunt la taula. Si es torna a plantejar la possibilitat d'un referèndum, escoltarem i seurem a la taula.

Volem un país nou, i això implica un partit amb novetats. CDC ha estat una eina útil per a la Catalunya comunitat autònoma. Ara toca pensar quin partit volem per a la Catalunya estat. Però tenim també un bagatge que ens fa ser qui som. Ara estem en el moment del debat sense límits per definir-nos.

El que és important ara és el debat de les idees, però tampoc hem de ser ingenus. És normal que es produeixi un debat de noms i de persones, però crec sincerament que l'hem d'aparcar. Ja hi haurà temps de fer-ho. Crec que la idea fonamental és configurar equips més que lideratges únics. Els lideratges compartits i en equip no només responen més al que volem fer, sinó també als temps que vivim. El debat que s'està duent a terme a Torn obert és apassionant.

Em sento pròxima a moltes persones. Ja fa 21 anys que estic
a Convergència, que en són uns quants, i tinc nexes i molt bons amics a la JNC, que és on vaig començar, i després he viscut una etapa intensa al govern i per tant he conegut altres persones; he estat en el grup parlamentari, tant en el que ara presideix Jordi Turull com en anteriors... Vull dir que al final estableixes vincles i complicitats amb moltíssimes persones. Em sento a prop de la gent que vol debatre, arromangar-se i fer coses –més que no pas estar o aparentar–, de la gent que s'estima el partit, i això implica moltes persones generacionalment molt diverses.

Sí. Quan entrem en el debat dels noms i fins i tot de l'estructura del partit, com a militant que sóc des de fa 21 anys, tinc prou visió del partit per acabar prenent posició amb tota naturalitat.