Successos

Pel broc gros

Trenta-dos anys, vuit mesos i vint-i-un dies

Tura Soler / tsoler@presencia.cat

Escrit així sembla una condemna però ha estat tot el contrari. La pena és que s’acabi

a revista Presència ha sigut el suport dels meus articles i cròniques des del 15 d’agost del 1985, quan m’hi vaig estrenar amb un ampli reportatge sobre “rastres de bruixeria a la Garrotxa” que obria portada amb una impactant fotografia de Joan Castro de la Pedra del Diable tocada pels flaixos de la llum del capvespre a Santa Pau. Vaig continuar-hi escrivint amb un reportatge sobre la vida i l’oci nocturn que començava amb la dita “qui no carda a Olot no carda enlloc”; una història sobre els edificis dels fars de la Costa Brava; un reportatge sobre els focs que van arrasar l’Empordà l’estiu del 1986; el dossier Neorurals, bitllet d’anada de la ciutat al camp; la caiguda de l’Envelat del Follet, temple pagà dels noctàmbuls, sota la mà de l’especulació; la febre de l’or negre al Ripollès...

A la dècada dels noranta hi vaig publicar entrevistes al president de GEiEG Salvador Martí, al conseller Josep Gomis, al policia escriptor Josep Torrent, al capellà meteoròleg Manel Serinanell; al pastor Francesc Pastoret, Cisco del Querol; a l’advocat Carles Monguilod; al president de l’Audiència Fernando Lacaba; al polifacètic Joan Delord... A punt del canvi de segle hi vaig publicar el dossier 20-N. Ciutat d’Olot, la història documentada del segrest de Maria Àngels Feliu i la versió dels seus protagonistes. Més endavant, va ser 20 anys després del 20-N. I les planes de Presència em van servir per difondre amb detall i en exclusiva la confessió de Volker Ecker, el camioner alemany assassí en sèrie de prostitutes que actuava per tot Europa i que va caure gràcies a una investigació dels Mossos. Així matava el camioner era el títol, sota l’avantítol: “La confessió del monstre”. I des de l’estiu del 2008 que, de forma periòdica, assumeixo les ratlles de reflexió sobre temes socials que primerament s’anomenava El Quadern i que jo vaig canviar per una encapçalament un xic més de ganxo: Pel broc gros. Avui, 6 de maig del 2018, és el final dels meus escrits a Presència i el final de la revista. Hi he estat lligada 32 anys, 8 mesos i 21 dies. Escrit així sembla una condemna però ha estat tot el contrari. La pena és que s’acabi. És la fi però queda el consol que sempre es podrà consultar a l’arxiu digitalitzat de l’Ajuntament de Girona. Presència ha fet història i és Història.

L



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.