L’hotel Sofia reneix sense princesa

Després de gairebé un any tancat per remodelació, l’hotel Princesa Sofia, tot un clàssic de Barcelona, ha renascut amb una imatge moderna i diàfana, preparat per encarar el segle XXI sense moquetes fosques ni mobiliari feixuc. En el camí, l’establiment ha perdut la princesa del nom. S’ha tornat republicà? “En realitat, tothom en deia el Sofia. No hem fet més que oficialitzar una realitat i, alhora, actualitzar-lo”, explica Ramon Borrell, CEO de Selenta Group, els propietaris de l’hotel des de fa 13 anys. “Un cop passada la crisi econòmica, ara era el moment de renovar la imatge total de l’establiment”, explica, i detalla que només s’han conservat les finestres i l’estructura de l’edifici; la resta és nova.

Aquesta setmana, han inaugurat oficialment la seva principal oferta gastronòmica, un gran restaurant dividit per àrees anomenat Impar, dissenyat per l’interiorista Jaime Beriestain i amb la direcció culinària de Carles Tejedor (abans a Via Veneto, El Nacional, Lomo Alto...). La idea és oferir una cuina popular i cuidada en un ambient urbà i cosmopolita de tarannà informal però alhora elegant, o sigui, sense estovalles però amb cambrers que et serveixen el vi a la copa que toca.

Per 200 euros poden sopar quatre persones, amb begudes alcohòliques incloses. La firma de Tejedor, que s’ha implicat a fons en el projecte, amb cinc persones que seran permanentment a l’Impar, és en la selecció d’un producte de primera i en l’elaboració de plats d’èxit, com ara arrossos o pop a la brasa amb causa a la limeña. “En el poc temps que fa que tenim obert, ja hem notat que s’ha triplicat la nostra clientela”, diu Borrell, i assegura que es feia imprescindible trencar amb el plantejament gastronòmic anterior, que funcionava sense cap assessoria i era força casolà i improvisat. “Ara, fins i tot està establerta la quantitat de peix que hi ha en cada plat segons criteris nutricionals”, explica.

L’espai, apte per a 200 comensals, es divideix en tres barres per donar-hi caliu, i l’oferta està pensada perquè es pugui compartir. Per exemple, hi ha coca de botifarra de perol i burratina amb tagliata de carbassó i pistatxo. “Avui en dia, la gent ja no s’entaula com abans. Volem fomentar que vinguin en grup”, diuen. S’estan plantejant fer un menú de migdia, tot i que “es pot menjar un sol plat i surt molt bé de preu”. Fora, també hi ha un bonic bar amb una biblioteca i pastissos col·locats en expositors com si fossin joies. Igualment, la renovació de l’hotel afecta (afortunadament) els seus espaiosos salons de les plantes inferiors, l’spa i el biergarten (que ara és un cafè amb mobles de fusta clara).

Parlant d’experiències gastronòmiques, una d’excepcional la va oferir, divendres i dissabte, Jordi Herrera obrint la cuina del Manairó als xefs del restaurant de Göteborg Sjömagasinet, amb una estrella Michelin, perquè preparessin plats nòrdics, com ara el tàrtar amb carn de cérvol i emulsió de créixens. “L’intercanvi cultural ha de ser imparable”, diu Herrera. I té raó. I en plena Mercè, no podem oblidar la nova vida de Casa Leopoldo, restaurant icònic amb 80 anys d’història, de la mà de Romain Forneill (Caelis) i Óscar Manresa (Torre d’Alta Mar), dos xefs inquiets que sumen projectes conjunts, i per separat.

Han estat molts mesos de feina per actualitzar el restaurant del Raval preferit de Manuel Vázquez Montalbán i el seu Pepe Carvalho. La carta conserva el capipota del detectiu literari i la buscada cua de bou de la casa. També hi ha plats catalans de sempre, com ara el fricandó, i “propostes actuals per captar el gurmet modern”, diu Fornell. El millor de tot és que la qualitat del producte és alta i el preu molt raonable: hi ha un menú de tres plats a triar entre una àmplia proposta per 32,95 euros. I paelles a 24,50. Boníssims els musclos, la vichyssoise i el pastís de formatge. Han invertit molts diners en la cuina i la posada al dia del local, que conserva, reemmarcades, les fotografies de les trobades de tertulians il·lustres (hi ha una que reuneix Carme Ruscalleda, Arzak, Santi Santamaria, Ferran Adrià i Martin Berasategui), sense oblidar la que va ser la seva propietària, neta del fundador, Rosa Gil. La petjada torera es conserva –tot i que, ara, els cartells de corridas històriques poden ferir sensibilitats–, perquè, si no fos així, Casa Leopoldo perdria l’essència.