Joan Subirà, primera firma del diari Avui

Les notícies passen, els periodistes també, inclús aquells que han estat bons periodistes, però l’esperit de les bones persones roman per sempre més, ja sigui en forma d’energia positiva o de paraules impreses que a tothora poden tornar a ser llegides per fer reviure el seu autor. Joan Subirà i Rocamora (Vic, 3 de febrer de 1930) ha mort a Barcelona després d’una llarga vida dedicada a les seves quatre passions; la bonhomia i el bon humor com a símbol d’identitat personal, Catalunya i la llibertat com a referent nacional i de ciutadania, el periodisme com a vocació professional i la fe cristiana, expressada en la seva condició de sacerdot, com a referent moral.

Ha mort un periodista que també era capellà, o un capellà que va exercir amb passió el periodisme. Enfundat dins de la casulla o amb el bolígraf a la mà en Subi –que és així com se’l va conèixer, estimar i admirar entre els companys de professió–, sempre discret i honest, va destacar per una militància irreductible en la veritat i la justícia. Mogut per aquest afany, el 22 d’abril de 1976, quan en Subi escrivia la que havia de ser la notícia que obriria la portada del primer exemplar del diari Avui, una crònica sobre una protesta laboral, va voler titular: “Barcelona, la policia ja reparteix llenya als vaguistes”. Finalment, però, aquella primera notícia de la primera portada de l’Avui, signada per un tal J. Subirà, va acabar apareixent amb un títol merament descriptiu: “Vint mil obrers del metall en vaga”.

En Subi va ser, doncs, un pioner del nou periodisme en català, o del periodisme renascut després de la mort del dictador, i a la vegada també, i en el paper de mossèn Subirà, va ser un pioner d’aquella nova manera de viure la fe cristiana que a mitjan segle passat va fer que molts capellans joves treballessin amb la idea que era l’Església la que havia de fer costat al poble, i no al revés. És així com a finals de 1965 Subirà va fundar la parròquia de la Sagrada Família, al barri de Cirera de Mataró. L’església va començar a funcionar en un barracot improvisat d’un barri que creixia també desordenadament a mesura que hi arribaven immigrants d’altres punts de l’Estat.

De segur que aquells feligresos van conèixer el bon humor d’en Subi, sempre sorneguer i a punt de fer riure amb un enginyós joc de paraules. Un bon exemple d’això és en “Guillem del món”, pseudònim que va fer servir per signar algun dels llibres que va escriure .

Ara que definitivament ja ha guillat i que la policia torna a repartir llenya, el periodisme el trobarà a faltar. Descansa en pau, Joan.