“Catalunya, com a estat nou modern, no caldria que tingués exèrcit”

Som un centre d’estudis especialitzat en tot el que té a veure amb l’economia de la defensa, principalment a l’Estat espanyol però també a Europa i el món. Això inclou l’estudi dels pressupostos militars, les forces armades, la indústria militar, el comerç d’armes, l’R+D militar i les missions militars espanyoles a l’exterior. Evidentment, participem en la denúncia de la situació dels refugiats com ara els de la guerra de Síria o en campanyes per la desmilitarització de l’educació, però el nostre objectiu principal és fer estudis al màxim de rigorosos que permetin conscienciar els moviments socials respecte al perill que representa el militarisme.

Darrere el militarisme hi ha els interessos concrets d’un sector industrial, en aquest cas militar. El que s’anomena el lobby militar industrial, que el conformen els alts comandaments de les forces armades, els principals accionistes i directius de les indústries militars i alguns polítics que estan al capdavant de les polítiques de Defensa. Un reduït nombre de persones que són els que obtenen els beneficis directes de les situacions de tensió militar que es puguin produir o que puguin afavorir o fins i tot inventar.

No. Després de la Guerra Freda, que va comportar una enorme cursa armamentista, hi va haver una caiguda molt considerable de la despesa militar i el comerç d’armes, fins al 2001, que amb l’atac a les Torres Bessones es genera un nou enemic, el terrorisme, que implica guerres a l’Afganistan, a l’Iraq, a Líbia, etcètera, i fa que es disparin novament els pressupostos militars. El 2008, amb la crisi econòmica mundial, hi ha una altra frenada, i ara repunta un altre cop amb la pressió dels EUA als aliats de l’OTAN per augmentar la despesa militar per sufragar el seu manteniment.

Els EUA exigeixen situar la despesa militar a Europa en el 2% del PIB, quan ara és de l’1,46% de mitjana. Això suposa un increment dels 28 països de 90.000 milions d’euros en despesa militar, en un termini de 10 anys.

Per a l’Estat espanyol representa un increment d’entre 15.000 i 16.000 milions d’euros, que suposaria passar del 0,75% del PIB que suposa el Ministeri de Defensa a aquest 2%. Difícilment, quan la crisi econòmica encara cueja, l’oposició política ho acceptarà. Però de moment la ministra de Defensa ja ha anunciat que posarà en marxa 9 programes militars lligats a armament nou per valor de 10.500 milions d’euros. L’objectiu manifestat per De Cospedal és pujar fins a l’1,6% el 2024.

Amb deute. Actualment el deute de l’Estat espanyol amb la indústria militar és de 21.000 milions d’euros. Una veritable bombolla de les armes que va començar en època d’Aznar amb la privatització de les indústries militars i l’encàrrec d’armament per valor de 36.000 milions. Ara De Cospedal ho vol augmentar. És una disbauxa sense aturador.

No ho sap ningú. Està previst que l’Estat espanyol tingui 87 avions de combat Eurofighter F-200. De moment en té 60. Només dos han participat en operacions militars per al control de l’espai aeri de les repúbliques bàltiques. És una bogeria que només s’explica pels interessos del complex industrial, que no està sotmès a regles del mercat i cobra el que vol perquè l’assignació de contracte és a dit i sense concurs públic.

La banca té accions en la indústria militar però no és la base del seu negoci, que són els crèdits a la indústria o per al finançament de les operacions d’exportació d’armes. De tota manera, Bankia era el principal accionista d’Indra, que té 27.000 treballadors, dels quals uns 2.000 són a Barcelona. Indra fa moltes coses d’ús civil, però sense la seva tecnologia un míssil no arriba al seu objectiu o un tanc no pot operar, i, per tant, també forma part de la indústria militar.

Catalunya no té indústria militar. És exigua. Indra és l’única indústria important present aquí. La resta d’empreses que hi ha a Catalunya es dediquen a fer components concrets que s’utilitzen en la indústria, però no armament específic.

Vivim moments d’incertesa. L’escut antimíssils a l’Est o el conflicte amb Ucraïna han incrementat la tensió, però dir que això portarà a una guerra freda és aventurat. Putin ha recuperat la fortalesa militar de Rússia i no és cap angelet, és un oligarca. Però són els EUA i els aliats europeus els qui han pressionat Rússia els darrers anys. Els EUA han aprovat una nova directiva d’armament nuclear que inclou la resposta nuclear a atacs convencionals, contradient l’acord de no-proliferació i la utilització de minibombes nuclears que diu que vol utilitzar contra el terrorisme. I Rússia respon amb el nou programa de míssils. El que sí que és cert és que hi ha una nova cursa d’amenaces, però és aviat per dir fins on arribarà.

No, fins i tot al marge d’una posició pacifista. El món ha canviat molt. Les directives de defensa de la UE situen el terrorisme i el crim organitzat com a principal enemic i els conflictes que puguin desestabilitzar una regió i obligar a intervenir. A més del canvi climàtic, grans migracions... No necessitarem exèrcits intensius, sinó petits, molt mòbils i tecnificats. En aquest context, Catalunya com a estat nou modern nascut de zero s’ho hauria de replantejar i no tindria cap motiu per tenir exèrcit. Geoestratègicament se situa entre Espanya, França i Itàlia, que eviten ser fronterers amb països en conflicte. I el terrorisme es pot afrontar molt millor amb unitats policials.

Seria absurd tenir un exèrcit per això. És el pitjor dels malsons dels catalans, vista la diferència de grandària. Malgrat tot el que està passant, l’única possibilitat per a un estat català viable és viure amistosament amb l’Estat espanyol. Es pot contribuir d’altres maneres a la seguretat mundial, per exemple en els espais on es treballa en resolució de conflictes. Però caldria veure si ho permetrien els interessos militaristes.