“Només un 17% dels malalts mentals de l’Estat treballen”

Sí, hem canviat moltes vides. Quan fa quaranta anys treballava a l’hospital psiquiàtric de Salt, ja veia que el fet de realitzar una feina amb sentit i cobrar un sou a canvi seria una palanca terapèutica potent, la millor medicina per a aquelles persones que es trobaven tancades dins el pati del manicomi, en una mena de confinament per a tota la vida. Fins i tot ara, les persones que pateixen algun trastorn i estan tancades a casa, sense cap hàbit de treball, viuen en una situació que contrasta enormement amb el fet d’haver-se de llevar d’hora perquè t’estan esperant a la fàbrica perquè si tu no hi ets la feina no sortirà bé.

La reforma psiquiàtrica a Europa de finals dels setanta del segle passat va buidar molts manicomis i s’ha intentat reinserir els antics interns a la societat. S’ha fet molt durant tot aquest temps. Ara tothom admet que la malaltia mental és una malaltia com una altra, tot i tenir el component associat al misteri de la ment humana. A més, no podem estigmatitzar una situació en la qual es troben cada cop més persones. Al contrari, cal que ens hi apropem, que coneguem i integrem aquestes persones en tots els paràmetres de la vida en societat. La ignorància genera por.

Segons les dades més recents de l’Instituto Nacional de Estadística, les persones amb malaltia mental presenten una taxa d’ocupació del 17%. És un drama, si tenim en compte el benefici que aporta a tots els nivells el fet de treballar. És gairebé impossible que aquestes persones adquireixin autoestima i un nivell acceptable d’autonomia si no treballen, si no tenen el reconeixement que aporta el fet de realitzar una tasca útil i satisfer una necessitat de la societat.

L’element fonamental que explica el nostre èxit té a veure amb la qualitat. No es pot estar en el mercat de l’alimentació competint amb multinacionals si els teus productes no tenen una qualitat excel·lent. Ara bé, aquesta excel·lència tampoc s’aconsegueix sense una cultura extraordinària compartida per tota l’organització.

No exportem perquè La Fageda és un projecte català i fem productes de proximitat. D’altra banda pensem que el creixement pel creixement no porta enlloc. La nostra filosofia com a empresa va més lligada a la qualitat que no pas a la quantitat. No volem ser grans, volem ser bons.

Tenint en compte el col·lectiu que atenem, vam mirar que les persones més vulnerables es poguessin quedar a casa. Això ens ha obligat a fer la mateixa producció, o fins i tot més, amb la meitat de personal. També vam tancar les seccions de jardineria i d’atenció als visitants, totes dues molt importants al territori i en imatge. Hem pogut mantenir els llocs de treball i la gent ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies excepcionals en què ens trobàvem. Molts de nosaltres ens hem hagut d’ocupar d’aquells que restaven confinats a casa seva o a les nostres llars residència.

Un sentiment molt fort de solidaritat i responsabilitat. Però, més enllà de la nostra situació, aquesta crisi ens ha fet pensar. Els humans som éssers vulnerables, no podem funcionar mirant-nos el melic i com si haguéssim de viure sempre. Hem de fer un exercici de profunda humilitat, sabent que el que tenim ho hem rebut i que hem de ser responsables perquè som lliures.

Ja fa molt que em preparo per a la meva marxa. Ocupo un lloc de màxima responsabilitat en el projecte i per tant haig de mirar que la meva successió es faci d’una manera amable i sense posar en risc “l’esperit dels inicis”. Ja hem fet les inversions necessàries perquè no hàgim de patir pel futur, pel que fa a les instal·lacions. D’altra banda, hem aconseguit captar un equip directiu jove i compromès. No només necessitem bons professionals sinó que necessitem professionals bons.