La pau, un dret humà
El 10 de desembre del 1948 l'Assemblea General de l'ONU va proclamar solemnement la Declaració Universal dels Drets Humans. La fita havia de ser una peça clau per obligar els estats a respectar i fer respectar els drets més elementals dels seus ciutadans. Més de seixanta anys després, és evident que, tot i que hi ha hagut avenços molt importants en aquesta matèria, som encara molt lluny de complir les expectatives que hi havia.
La culpable d'aquest fracàs és, en gran part, la violència que afecta moltes zones del planeta. Sense pau no hi poden haver drets humans. Teòricament, la Carta de les Nacions Unides deixa clar que els estats han de vetllar per la pau, però, d'altra banda, atorga al Consell de Seguretat la potestat d'autoritzar l'ús de la força quan ho cregui necessari.
Des de fa dècades, nombroses ONG batallen amb els estats i els organismes internacionals per donar a la pau el rang de dret humà. La primera victòria d'aquestes organitzacions va ser l'adopció, el 1984, de la Declaració del Dret dels Pobles a la Pau per part de l'Assemblea General de l'ONU, un text benintencionat, però no vinculant davant les institucions.
Declaració de Barcelona
El 2006 diverses entitats de la societat civil de l'Estat espanyol van aprovar la Declaració de Luarca sobre el Dret Humà a la Pau, que va ser presentada el març del 2007 al Consell de Drets Humans de l'ONU. Després de ser discutida per més de 500 ONG i experts d'arreu del món, un comitè d'experts independents van adoptar al febrer d'aquest any la Declaració de Bilbao sobre el Dret Humà a la Pau. El text va ser revisat per un comitè internacional, que el 2 de juny va aprovar la Declaració de Barcelona sobre el Dret Humà a la Pau, que serà presentat al Congrés Internacional sobre el Dret Humà a la Pau que es farà el 9 i 10 de desembre a Santiago de Compostel·la.
Tercera generació
Tots aquests processos pretenen posar el dret a la pau en el centre dels anomenats drets de tercera generació: els drets a la solidaritat, que inclouen la pau i un medi ambient net. La idea és afegir-los als coneguts com a drets de primera generació: polítics i civils (dret a la vida i a la participació política) i als de segona generació: econòmics, socials i culturals (dret a la subsistència).
Els de tercera generació són, a hores d'ara, la ventafocs dels drets humans. Mancats de reconeixement legal i polític per part dels estats, s'han d'enfrontar a l'actual doctrina de la comunitat internacional segons la qual alguns drets poden existir sense tenir en compte els altres.
En el cas del dret a la pau que reclamen les organitzacions no governamentals, la contradicció és flagrant. La pau és –o hauria de ser– una condició sine qua non per aplicar qualsevol dret.
El dret dels pobles a la pau
Els pobles del nostre planeta tenen el dret sagrat a la pau.
La preservació del dret dels pobles a la pau i a la promoció de la seva aplicació constitueix una obligació de cada estat.
Els estats han de renunciar a l'amenaça de guerra i a l'ús de la força en les relacions internacionals.
Els estats i organitzacions internacionals han d'aplicar el dret dels pobles a la pau amb les mesures nacionals i internacionals que calguin.