“Em sento com un peix fora de l'aigua”

“Gràcies a tots per aquests dies tan especials. Per les herbes que em curen el refredat, per les mans que m'ajuden a empaquetar i per les que duen amunt i avall el meu «enano» [...] Us desitjo a tots que tingueu la mateixa il·lusió que tinc jo ara per intentar trobar com viure d'una manera més tranquil·la [...].” Les xarxes socials via internet estan servint els últims mesos a moltes persones per comunicar que se'n van, que se'n tornen al seu país d'origen, i per agrair a les amistats que han fet durant el seu projecte migratori les estones d'escalf que han trobat al país d'acollida. En aquest cas és la Fabiana Barceló qui s'acomiada a través de Facebook: se'n va a l'Uruguai. En ple procés de fer les maletes, vendre els electrodomèstics i els mobles, i acabar d'arreglar els detalls del viatge es va posar malalta. Una prova més, segurament, que prendre una decisió com aquesta no és mai fàcil.

La Fabiana va arribar a Barcelona l'any 2007 amb un visat de turista i amb el seu fill a coll, pràcticament acabat de néixer. A final de desembre del 2010, en un reportatge en aquest diari explicava que havia deixat l'Uruguai per allunyar-se del pare de la criatura i de males companyies. També, és clar, per buscar noves oportunitats laborals. Recordava que no havia tingut precisament una infància de conte, però hi afegia que se sentia “orgullosa” d'on havia sortit. “Ja voldria per al meu fill l'espai que tenia jo per córrer o el mar que sempre era tan a prop.”

D'aquestes declaracions fa gairebé dos anys. Ara, continuava sense papers, guanyant-se la vida fent i venent arracades i penjolls d'artesania, i desvivint-se pel petit Joaquín, que està a punt de fer sis anys. Gràcies a Càritas han viscut tots dos en un petit sobreàtic de la Barceloneta pagant un lloguer reduït. Quadrar els números a final de mes? “Impossible.” Per això fa alguns dies va tornar a agafar l'avió cap a Montevideo, però amb la intenció d'intentar guanyar-se la vida al Brasil, una de les considerades destinacions per trobar noves oportunitats. “Ha arribat un moment en què em sento com un peix a fora de l'aigua”, deia pocs dies abans de marxar.

“M'ho he passat molt bé i m'enduc sobretot l'estima de la gent que he conegut a Barcelona”, explica. De totes maneres hi ha un “però”... “Però aquí –es lamenta– entre tots ho fem tot molt difícil.” En aquest “fer-ho difícil” hi inclou que calen molts diners per viure en una ciutat com Barcelona i també que es transmet “una imatge desenfocada” que fa que des de fora la gent es pensi que això és xauxa. “M'escriuen de l'Uruguai perquè els enviï una samarreta del Barça. No saben quant val una samarreta del Barça! La que du el meu fill és perquè li han regalat”, explica. I segurament tampoc no li agrada que en Joaquín, a qui ha intentat educar en l'austeritat, estigui convençut que per viure necessita la samarreta blaugrana. La Fabiana i en Joaquín s'han beneficiat d'una ajuda del programa de retorn voluntari de Càritas i ara ja són a l'Uruguai.