Ratzinger se'n va amb la feina feta

“Si un papa s'adona amb claredat que ja no és físicament, psicològicament o espiritualment capaç d'exercir el càrrec que li han confiat, aleshores té el dret, i també el deure, de dimitir.” Benet XVI ho havia deixat clar en el llibre entrevista Llum del món, de Peter Seewald, i tot i que ningú esperava que fos premonitori, al final ho ha estat. Al mateix llibre, Joseph Ratzinger admetia sobre el seu nomenament com a papa: “Sempre havia pensat que aquest càrrec no era la meva destinació, sinó que Déu, després d'anys esgotadors, em concediria una mica de pau i tranquil·litat.”

Justament de pau i tranquil·litat n'ha tingut molt poca, el papa Benet XVI, que ha hagut de bregar amb tot el poder de la vella guàrdia de la cúria romana, que, segura com estava de dur les regnes durant el llarg papat de Joan Pau II –més interessat en grans celebracions que a “descobrir” el que passava dins de casa–, es va veure amenaçada per aquest alemany intel·lectual i per la seva mà dreta, Tarsicio Bertone, que va intentar fer “neteja”, i així va acabar: amb l'esclat d'una guerra entre cardenals que, de portes enfora, s'ha visualitzat en el Vatileaks (o Vaticangate) i que es va tancar més o menys dignament amb un cap de turc: el majordom del papa, que va admetre el robatori de la correspondència personal del pontífex. Pur teatre?

Els rumors que potser el papa podria dimitir van començar el febrer de l'any passat, després que un diari italià revelés que hi havia un complot per assassinar-lo.

El complot mai s'ha descobert, però el malestar en el si del Vaticà per la neteja que estava fent aquest papa era evident. Un dels cardenals més molestos va ser el nunci de la Santa Seu als Estats Units, Carlo Maria Viganò. Per què? Doncs perquè Viganò va ser destituït de manera fulminant i enviat a Amèrica just quan estava a mig fer la neteja al governatorato de la Ciutat del Vaticà (el govern que gestiona l'Estat), del qual era secretari general. L'hi havia posat el totpoderós secretari d'estat Tarsicio Bertone i, just quan Viganò ja havia fet neteja, el mateix Bertone el va fer fora en una decisió que no s'ha acabat d'aclarir mai. Poc després de la destitució fulminant –que al Vaticà va dissimular com si fos un simple trasllat–, Viganò va denunciar en una carta a Benet XVI “la corrupció i la mala gestió” en l'administració vaticana. I va obrir la caixa dels trons, que ara ja estava en el capítol de les finances i amb el Banc del Vaticà en el punt de mira.

Però Benet XVI ja no té més força i se'n va quan ell considera que ha complert una part dels objectius que s'havia marcat: reconèixer la pederàstia i demanar perdó a les víctimes; netejar en part el funcionament intern de la cúria; iniciar tot el procés de la Nova Evangelització, arran del panorama creixent de laïcitat i desafecció vers l'Església a tot Europa, i en l'àmbit intel·lectual, també deixa acabada la seva biografia de Jesús de Natzaret, una obra cabdal. Joseph Ratzinger ha tret quota de poder a l'Opus Dei i als legionaris de Crist –serà això el que li haurà acabat passant més factura?– i ha recuperat algunes congregacions històriques relegades en els últims decennis.

Hores després de l'anunci de la renúncia, els cardenals que estan en espera d'assaltar la cadira de Pere esmolaven els ganivets. Diuen que els italians no aguantarien un altre papat a l'ombra.