Tant plàstic com misteriós

Els científics encara no saben ben bé com funciona el cervell, però en els últims anys la neurociència està fent passes de gegant que serveixen per trencar mites. Ja se sap, per exemple, que la ment és molt més que la suma de l'activitat de cadascuna de les neurones, que per executar diferents tasques no fem servir només una àrea concreta i que la separació entre hemisferi dret i hemisferi esquerre és una llegenda urbana. Ahir, al nou esmorzar de Ciència del Set Portes, organitzat per El Punt Avui i l'entitat Big Van, amb el patrocini de La Caixa i Alumni UB, la neurobiòloga Mara Dierssen i el catedràtic de psicologia Joan Guàrdia van aportar una mica més de llum sobre el funcionament d'aquest òrgan central en qualsevol activitat humana, i van destacar que, més enllà dels condicionants genètics, el cervell es va modulant a partir d'influències ambientals, però també de les activitats que fem al llarg de tota la vida. És aquesta condició “plàstica” del cervell i la constatació, com va destacar Guàrdia, “que opera com un tot” i que “el més important no és el nombre de neurones sinó els contactes entre elles, les sinapsis”, com va resumir Dierssen, cosa que permet afirmar als científics que el seu entrenament constant “és una garantia de protecció del deteriorament cognitiu”. “Vagin al teatre, llegeixin, escoltin música, parlin amb la gent, vagin a esmorzars com aquest”, van ser uns dels consells més pràctics que va donar Dierssen als assistents.

Tot i acceptar que queden moltes coses per investigar, els dos ponents van coincidir que hi ha suficient informació sobre com treballa el cervell perquè els progressos de la neurociència es puguin començar a aplicar als diferents àmbits de la societat, entre ells, el de l'educació. “La nostra manera d'educar continua sent victoriana. Coneixem com aprèn el cervell d'un nen i sabem que no pot aguantar quatre hores seguides i també que els nens petits no poden estar asseguts. Intentem canviar com a mínim això”, va etzibar la neurobiòloga.

Guàrdia va precisar, però, que els motius pels quals no s'aplica tot el coneixement a l'educació és “primer perquè costa diners i també perquè no en sabem prou per poder elaborar programes a la mida de cada individu”. El que sí que se sap és “que els canvis cerebrals modulen la nostra manera de veure el món”, en paraules de Dierssen. I que comprendre aquesta realitat és un camp important d'investigació per a la neurociència.

Tot i així, hi ha misteris de difícil resposta. Com és que per molt que la ciència avanci, continuem conservant la idea d'ànima? o, com es va preguntar Guàrdia, “per què continuem tenim una visió romàntica que fa que enviem cors per Whatsapp per expressar amor quan sabem que les emocions, com tot, sorgeixen del cervell?”

Els neurocientífics estan aplicant les matemàtiques i tècniques computacionals per intentar afinar una mica en la resposta. Però també són conscients de les seves pròpies limitacions. Saben que és difícil analitzar alguna cosa des de dintre. Guàrdia va recórrer a una frase de Gustavo Bueno per explicar-ho: “Som un grapat de formigues estudiants formigues.”