“«Ja ens ha tocat», vaig pensar”
Eduard Soley, comerciant de la Boqueria, es va desfer quan va arribar a casa, però dos dies després tornava a obrir la botiga perquè “s’ha de girar pàgina”
La tragèdia ha unit els paradistes, que s’ajuden per superar-ho
Amb el seu fill, són ja sis generacions al capdavant de la fruiteria Soley Roser, l’acolorida parada del mercat de la Boqueria especialitzada en productes de l’Argentina, Àfrica, Colòmbia, el Perú i altres països tropicals. Eduard Soley és l’ànima de la botiga i, tot i que és fort perquè a la vida li ha passat “de tot”, el que va viure ara fa mig any l’ha deixat tocat. “De cap no –explica–, però sí físicament. Pocs dies després vaig haver d’anar al metge perquè el buit era tan físic...” Continua passejant per les Rambles no només perquè hi viu i hi treballa, sinó perquè són la seva vida, però quan camina mira “cap amunt”, va vigilant. “No vas tan despreocupat perquè una cosa és veure-ho per la tele i l’altre viure-ho. Si ho has viscut hi penses, és clar que hi penses”, reflexiona.
“Em podia haver tocat a mi –relata– perquè va passar a les 5 menys 20, que és justament quan cada dia travesso la Rambla per anar a comprar el número de la loteria.” “Aquell dia no em preguntis amb qui vaig estar perquè no ho recordo, però em va entretenir, i això pot ser que em salvés, qui sap.” El que sí que recorda perfectament és que deu minuts abans que el món s’aturés havia saludat Silvina Pereyra, la treballadora de la Boqueria que va perdre la vida en l’atemptat.
Feinejar al mercat dona caràcter i, com a bon paradista, a Soley no li costa parlar. “Si em pregunten, parlo sobre l’atemptat, no tinc cap problema.” Sobretot els primers dies va agrair molt l’escalf de la gent. “Va venir a la Boqueria gent que feia molt que no vèiem, em van trucar fins i tot de Nova Zelanda per saber com estava.” “La gent es va bolcar i això és molt bonic”, constata. En tragèdies inexplicables com aquesta, l’únic que queda és la solidaritat, i aquí es va aprovar amb nota. Entre els comerciants, “això va unir encara més”. “Hi ha gent que ha quedat tocada, ho ha passat molt malament, i hem intentat ajudar tothom que ho necessitava.”
L’amo de la fruiteria Soley Roser forma part de la junta de l’associació de comerciants de la Boqueria i allà havien debatut la possibilitat de ser objecte d’un atemptat. “No ens esperàvem això, però sí que temíem un boig amb metralleta, perquè en totes les grans ciutats havia passat.” Per això, la tarda del 17 d’agost va pensar: “Ja ha arribat, ens ha tocat.” En va començar a ser conscient quan “dues mil persones van entrar corrent al mercat, com si fos l’Oest”, i ho va constatar quan va veure les cares “desencaixades” dels policies que van entrar a la Boqueria buscant desfibril·ladors.
Dues hores després, es va iniciar el desallotjament dels comerços. Durant aquella estona d’“histèria total”, la fruiteria va acollir 30 persones i quan van poder marxar Soley va decidir recollir el gènere. “Llavors em sentia valent; va ser a casa on em vaig ensorrar”, explica. Un exemple molt gràfic: “La meva dona em va fer unes herbes i vaig confondre el mòbil amb la tassa: el vaig tirar a l’aigüera.” L’endemà estava “com una magdalena”, però tot i això la Boqueria va reobrir dos dies després de la massacre. Amb dolor, amb respecte, però “has de girar pàgina, si no no vius”.