Amb l'única excepció de la dècada dels noranta (durant la qual només va publicar, el 1992, l'inquietant The future), Leonard Cohen va anar gravant discos regularment, amb un llistó qualitatiu que mai no va baixar del notable i una producció especialment fructífera en l'últim lustre: tres àlbums d'estudi des del 2012 incloent-hi el tot just sortit del forn You want it darker, un disc que Cohen va gravar gràcies a la insistència del seu fill Adam i que arrossega una aura de testament que el fa fàcilment comparable al Blackstar de David Bowie.

Cohen (mort dilluns per causes no divulgades encara) va ser un artista més de cançons que de discos, la qual cosa no treu que Songs of Leonard Cohen (el seu debut l'any 1967, quan ja tenia 33 anys i havia publicat, sense fortuna, dues novel·les i quatre poemaris) sigui una peça fonamental per entendre la cançó d'autor dels anys seixanta o que I'm your man, del 1988, entre absorbents i enigmàtiques atmosferes synth-pop, contingui algunes de les combinacions de veu masculina i veu femenina més aclaparadores de la història.

Songs of Leonard Cohen, un d'aquells discos de l'època gràcies als quals pop i literatura estan una mica més a prop, conté quatre cançons que molts cantautors donarien un braç per haver escriut: Suzanne, Sisters of mercy, Hey that's no way to say goodbye i So long, Marianne, una cançó dedicada a qui va ser musa seva a l'illa grega d'Hidra i a qui, el juliol passat, poc abans de morir ella, es va adreçar mitjançant una carta colpidora: “Bé, Marianne, ha arribat aquest moment en què som realment vells i els nostres cossos s'estan desintegrant i penso que et seguiré ben aviat.”

En Cohen la paraula s'imposava quasi sempre a la música. Tenia una veu que disparava versos que es clavaven tant a l'ànima com al cos. Però alguns discos del quebequès, no obstant això, tenen una estètica poderosa més enllà del text. Després de Songs from a room (1969, amb perles com Bird on the wire), Songs of love and hate (1971, amb Famous blue raincoat) i New skin for the old ceremony (1974, i en el qual donava tota mena de detalls de la seva relació amb Janis Joplin al Chelsea Hotel novaiorquès), Cohen va fer amb Death of a ladies man (1977) un gir estètic tan desconcertant com fascinant. El disc, sense himnes clars però amb joies com ara Paper thin hotel, el produïa Phil Spector (aquell va ser l'única vegada que Cohen es va posar en mans d'un productor estrella) i ens advertia que, a Leonard Cohen, caldria tenir-lo en compte més enllà de les paraules.

Various Positions (1985), amb Jennifer Warnes inaugurant el destacat rol femení que, des d'aleshores, tindrien les obres de Cohen, és el disc de Hallelujah, una cançó que, gràcies a la versió descomunal que en va fer nou anys més tard Jeff Buckley, el donaria a conèixer a tota una nova generació. És possible, d'altra banda, que els sintetitzadors de First we take Manhattan no hagin aguantat estoicament el pas dels temps, però I'm your man (1988), amb l'entrada en escena d'una altra veu de referència (Sharon Robinson), perdura com una de les obres més significatives del poeta, amb Everybody knows i una peça de la qual Enrique Morente faria una altra històrica versió: Take this waltz.

L'exploració d'atmosferes al mateix temps que de les possibilitats de la seva veu profunda perduraria a The future (1992), un disc que ens alertava dels signes dels temps (“he vist el futur, germà, i és un assassinat”) i després del qual Cohen ja no tornaria a gravar fins a l'any 2001. Old ideas (2012), sobretot Popular problems (2014) i You want it darker (2016) configuren finalment l'últim capítol d'una de les històries més brillants de la cançó i la poesia dels últims 50 anys.