El ‘retorn' del Parlament

El 20 de març del 1980 Catalunya torna a celebrar unes eleccions al Parlament. Són unes eleccions d'una enorme càrrega històrica i simbòlica. Han passat 48 anys de les últimes i úniques eleccions democràtiques que s'havien pogut celebrar per escollir els òrgans de govern del país. El retorn del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, el 1977, havia estat un primer pas cabdal per a la represa democràtica del país. Havia format un Consell Executiu unitari i provisional i el 1979 l'Estatut havia estat aprovat. Abans d'aquestes, hi havia hagut ja unes eleccions generals i unes municipals, però faltava la peça fonamental per a l'autogovern del país: el retorn del Parlament.

Això és el que van propiciar aquestes primeres eleccions autonòmiques des del final del franquisme. Les cròniques de l'època i alguns dels seus protagonistes destaquen l'enorme il·lusió amb què es van viure: diputats i ciutadans eren conscients de la transcendència d'aquell dijous de març, vigília de l'entrada a la primavera. Aquell dia, i prova de l'expectació, la plaça de Sant Jaume es va omplir al vespre per seguir a través d'una pantalla els resultats. “És en aquesta ocasió quan l'expectació del poble català pels resultats s'ha començat a exterioritzar amb més promptitud en la nit d'eleccions”, explicava La Vanguardia de l'endemà.

Aquella primera jornada electoral per escollir Parlament guardava una sorpresa: “Gir electoral: Jordi Pujol vencedor.” En efecte, els bons resultats dels socialistes –i en general, de les esquerres– a les dues eleccions anteriors, feien preveure la victòria del candidat del PSC, Joan Raventós. “Pujol, gran guanyador del vint de març”, va titular el diari Avui. Amb una participació del 61%, CiU va obtenir 43 escons, 10 més que el PSC (33). El PSUC (Josep Benet) va aconseguir 33 escons; Centristes de Catalunya–UCD (Anton Cañellas), 18; ERC (Heribert Barrera), 14, i el Partit Socialista d'Andalusia–Partit Andalús (Francisco Hidalgo), 2. Solidaritat Catalana, amb 7.000 vots menys que els andalusistes, es va quedar sense entrar a l'hemicicle. També van quedar-ne fora grups de l'època que havien tingut un cert ressò, com Nacionalistes d'Esquerra i Unitat pel Socialisme-CUPS. El partit d'ultradreta Fuerza Nueva va tenir 27.807 vots.

Les eleccions van comportar un “canvi en la correlació de forces” que els dos primers comicis democràtics havien dibuixat. I no només per la victòria de Pujol, immortalitzat aquella nit davant de la seu de CDC, aleshores al carrer Provença, enfilat dalt d'un cotxe, adreçant-se als seus seguidors. “Ha estat un gran triomf moral i polític; a partir d'ara la situació política de Catalunya és diferent, perquè ara les forces polítiques tenen un pes determinant”, va dir-los, aquella nit, Pujol, segons va recollir l'Avui. En aquell moment encara no es va mullar, però tothom donava per fet el pacte CiU–ERC que faria possible la seva investidura –també amb el suport d'UCD– i li garantiria l'estabilitat de govern.

De seguida es va veure força clar l'escenari de pactes i que els republicans donarien suport a Pujol. “ERC mai es va plantejar la possibilitat de fer una aliança amb els partits d'esquerra”, recorda l'editor Xavier Folch, que en aquella primera legislatura va ser diputat pel PSUC. “Durant la campanya ERC va fer de Convergència bis”, opina Folch, que, tot i així, admet que si li haguessin preguntat abans del 20 de març haguera dit que guanyarien els socialistes. El debat dins d'ERC es va centrar en si entrava o no al govern de Pujol. Joan Hortalà, número dos d'Heribert Barrera en aquelles eleccions, era partidari d'entrar al govern per guanyar visibilitat. Però al final van prosperar les tesis de Barrera i els republicans va quedar-ne fora. Amb el seu suport al govern, però, Hortalà troba que ERC va ser capaç d'introduir “un caràcter una mica progressista” en “les diferents lleis que s'anaven aprovant”.

El 1982, i arran del canvi de govern a Espanya i l'accés a la presidència del socialista Felipe González, Josep Benet (PSUC) va fer una moció de censura a Pujol que no va tirar endavant. ERC, que hi va votar en contra, va tornar a tenir debat. Segons Hortalà, alguns eren favorables a la moció, però “tenint en compte el que havia passat amb els comunistes l'any 38, molts no tenien ganes de donar-hi suport”, comenta Hortalà. L'ara president de la Borsa de Barcelona diu que va haver d'explicar “molt bé” a casa seva, que eren de la Lliga, com és que es presentava per ERC.

L'altra cara de la moneda del 20 de març del 1980 van ser els socialistes i la UCD, que van patir una esfondrada encara més forta. La formació per la qual va entrar com a diputat al Parlament Eduard Punset va interpretar el seu retrocés pel desgast del govern d'Adolfo Suárez a Espanya.

Higini Clotas, que havia pres part en la fundació del PSC dos anys abans i va entrar al primer Parlament com a diputat, reconeix la sorpresa “per al PSC i generalitzada” d'aquells resultats: “Va ser un revés, no hi ha dubte; en Raventós era un home amb enormes qualitats per governar, hi havia moltes esperances en la victòria del PSC i en Raventós com a futur president de la Generalitat.” No obstant això, Clotas, que acabaria sent el diputat amb més legislatures al Parlament (nou), considera que Raventós va ser “un home amb una vida consagrada al compromís polític i a Catalunya”, que va “saber assumir, amb tota la dignitat del món i tota la fermesa el que la vida política li destinava”.

“Hi ha una anècdota del Tarradellas, del dia de les eleccions”, relata Folch. Expliquen que aquell 20 de març del 1980 l'encara president de la Generalitat va dir: “Hi ha un home que té por de no guanyar [referint-se a Pujol] i un altre que té por de guanyar [Raventós].” Hortalà, en canvi, troba que el pacte del PSC amb el PSOE, la mort de Josep Pallach –un dels pares del socialisme catalanista–, la força del PSUC i les trifulgues d'UCD feien pensar en un panorama més igualat.

D'aquella jornada la premsa recull nombroses curiositats, com ara el signe del vot del president Tarradellas: com que tenia “respecte i consideració” per tots els candidats, quan va acudir a les urnes va afirmar que votaria en blanc. Una altra singularitat –o en aquest cas, caprici de l'atzar: en el diari de l'endemà d'aquesta jornada, La Vanguardia publica un anunci a tota plana de Banca Catalana per captar accionistes, amb la imatge d'una senyora que exclama: “A casa vam comprar accions de Banca Catalana ja fa molt temps. Ens va fer il·lusió formar part d'un banc català.” Anys després, l'escàndol per la fallida d'aquest banc promogut per Pujol, el seu pare i el seu cunyat faria trontollar la continuïtat política del president i, contràriament, marcaria la seva investidura el 1984, ja amb majoria absoluta.

El 10 d'abril del 1980, a les 12.25 del migdia, va quedar constituït el Parlament. Això significava, com destacava l'Avui, “la recuperació del poder legislatiu”. Les coses van anar així: primer van ocupar els llocs de la presidència de l'hemicicle el president Tarradellas, que va obrir la sessió i va oferir un discurs, acompanyat de cinc dels seus consellers polítics. Tot seguit, es va constituir la mesa d'edat i va ser Josep Maria Poblet (ERC), el més gran, amb 83 anys, qui va pronunciar aquestes paraules: “Senyors diputats elegits el 8 d'agost del 1932; senyors diputats elegits el 20 de març d'enguany, en aquest moment queda constituït el Parlament de Catalunya.”

A la tarda es va escollir el president del Parlament, que seria Heribert Barrera, gràcies als vots de CiU, ERC, PSC i UCD. Aquella primera mesa l'ocuparien Ramon Camp (CiU), Isidre Molas (PSC), Ramon Espasa (PSUC), Felip Lorda (PSC), Enric Manuel-Rimbau (UCD). En el seu discurs, Barrera va mencionar el Decret de Nova Planta i els més de dos segles posteriors al 1714 en què Catalunya no havia tingut representants directes que fossin els seus intèrprets. També es va recordar del Parlament de 1932 i “tants companys de lluita que no han arribat a veure el final d'aquesta llarga nit que ha durat quaranta anys”. Un fet que va singularitzar en dos noms: el de Joan Sansa (home d'Unió) i Josep Pallach.

Els que eren en aquella primera sessió parlamentària, culminada amb el cant d'Els segadors, expliquen que va ser d'allò més emotiva. “Aquell dia plorava tothom, diputats i treballadors”, comenta Cati Haro, treballadora del Parlament, ara cap de l'àrea de portals informatius, i que llavors era estenotipista i ocupava un espai al mig de l'hemicicle.

“Aquest Parlament ha de començar a bastir la Catalunya dels nostres somnis”, va dir Barrera en el seu discurs d'obertura. Calia posar fil a l'agulla perquè, aleshores sí, “tot estava per fer”: des del reglament del Parlament fins a les primeres lleis i accions que marcarien el futur del país. Tant derivades de l'acció legislativa com de l'acció de govern del primer executiu de Pujol, surten les bases del país que hem conegut després –qui signa aquest reportatge va néixer tres mesos després d'aquelles eleccions.

Precisament Clotas i Hortalà van participar en la comissió per a l'elaboració del reglament del Parlament. “En la ponència i comissió dels treballs del reglament, presidits per Barrera, que fèiem cada tarda, eres conscient que estaves articulant les regles del joc de la institució parlamentària”, assenyala Clotas. Referma aquestes impressions algú que va tenir experiència de govern, Joan Vidal i Gayolà, candidat de CiU per Girona, que va ser el primer conseller de Governació de la Generalitat recuperada (durant dos anys, fins a la primera remodelació de govern i abans de la moció de censura a Pujol): “Vam començar a treballar el procés per la policia autonòmica; la intenció ja era crear una policia amb totes les competències possibles perquè es responsabilitzés de la seguretat ciutadana sense cap limitació.” En aquest sentit, en dos anys la feina ja va començar a ser palpable. “Abans de deixar jo la conselleria havíem incrementat notablement el nombre de places dels Mossos d'Esquadra i havíem aprovat el seu reglament”, argumenta.

Tot plegat es va fer amb una institució que disposava “de pocs recursos”, i “no només a la primera legislatura”. “Abans ningú tenia despatx, hi havia uns despatxos de grups a les golfes del Parlament i allà treballaves”, recorda Clotas. En aquests primers anys, la imatge corrent era veure els diputats asseguts als passadissos i treballant. “Més endavant vam aconseguir que els presidents i portaveus de grup tinguessin un despatx”, afegeix l'exdiputat socialista. En aquest sentit, situa “la transformació del Parlament” en l'època de quan n'era president Raventós (1995-1999), que “acorda amb l'Ajuntament la cessió de tot l'edifici”.

Sovint s'esmenta la llei de normalització lingüística i TV3 com les dues grans accions de la represa de la Generalitat i el Parlament. Això, juntament amb la recepció, instrumentació i exercici de les competències que anaven arribant. “Va ser la llei més important”, recorda Xavier Folch, que va ser president de la comissió de Cultura on es va debatre la llei cabdal per a l'aplicació de la immersió lingüística, aprovada sense cap vot en contra. Això li donava “una significació política molt important, entre d'altres coses, amb vista a Madrid”, rememora. Quan es va aprovar la llei, el 1983, Folch va criticar la no assistència de Jordi Pujol: “En aquella època ell creia en el govern, no en el Parlament”, addueix.

Hortalà recorda la brega de les comissions mixtes de traspassos: “Les reunions que teníem eren un estira-i-arronsa.” “Hi havia moltes petites lleis, però que eren importants per fer funcionar el país.”