Els líders pleguen

Barcelona porta dos dies en estat de xoc. Del mig milió i escaig d’habitants, uns 30.000 es dediquen al pillatge, l’incendi i l’ús de fusells i pistoles: són els amos del carrer i no es prenen seriosament el ban del capità general, Luis de Santiago, que no té efectius per imposar l’ordre i actua amb extrema prudència.

A primera hora, hi ha com un acord tàcit per permetre que les dones vagin al mercat. Després torna la calma tensa i immediatament esclaten els disturbis, sobretot a les barriades del Poblenou, el Clot i el Raval, on al carrer coincideixen lerrouxistes, delinqüents i prostitutes.

Per primer cop –tret de Gràcia– es comença a disparar a l’exèrcit, i no només a la policia i la Guàrdia Civil. A les 10 es produeix l’assalt a la caserna que l’antiga milícia dels sometents té a les Drassanes, la dels Veterans de la Llibertat, on s’obtenen moltes armes. Al mateix temps, el cos consular, reunit davant el caire descontrolat dels fets, exigeix al capità general protecció per als estrangers.

Tot al llarg del matí es produeixen nous assalts a edificis religiosos. Hi ha l’intent, avortat, de cremar el Seminari Conciliar. Un grup de dones profana una quinzena de tombes de les monges gerònimes i n’arrossega els cadàvers amb els taüts fins a la plaça Sant Jaume; altres cadàvers són dipositats a les barricades dels carrers del Carme i Roig, d’on són portats davant les residències d’Eusebi Güell i del marquès de Comillas, coneguts catòlics i homes de l’alta burgesia catalana.

Al Clot, s’incendia l’asil de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i el patronat obrer dels jesuïtes. Els radicals forcen l’exregidor lerrouxista Luis Zurdo Olivares, conegut extremista anticatalà i anticlerical, a implicar-se en la lluita, fins que aconsegueix recloure’s a casa, d’on ja no sortirà durant tota la setmana.

A Sant Andreu del Palomar, on fins aleshores la rebel·lió s’havia fet sense assalts, saquejos, incendis i robatoris, sota el comandament de Josep Miquel Baró, membre del Partit Republicà Nacionalista Català, hi acudeixen violents d’altres barris assabentats que s’havien evacuat les forces d’ordre. Són aquests els qui comencen la tasca incendiària i l’organització de barricades. Paradoxalment, Josep Miquel Baró serà un dels cinc condemnats a mort al final dels fets.

El líder lerrouxista Emiliano Iglesias, que ja no sap com desentendre’s de la revolta que protagonitzen els seus exaltats militants, es pren un purgant que l’obliga a quedar-se a casa. Però a les cinc li agafa por i marxa a l’Ajuntament per passar-hi la nit. Cap a les 23.00 intenta acordar un manifest del comitè de vaga per posar fi a la festa. Però ja és tard. El socialista Fabra Ribas ha desaparegut i els seus seguidors de base van per lliure. El descontrol està servit.

En contrast amb Iglesias, Francesc Ferrer i Guàrdia actua a cara descoberta a Premià i el Masnou, on incita a cremar el convent dels maristes i l’església. A Premià, intenta implicar l’alcalde lerrouxista, que s’escapoleix de l’escomesa. Vist els resultats, se’n torna al seu Mas Germinal i ja no apareix en públic durant tota la setmana. A Premià, però, un grup d’exaltats, que diuen actuar en nom de Ferrer i Guàrdia, cremen l’església i la rectoria, nomenen una junta revolucionària i proclamen la república.

Ja de nit, els líders rebels i els polítics de Barcelona s’assabenten de la confiscació dels diaris i de la detenció dels líders socialistes estatals, començant per Pablo Iglesias. En conjunt, a Barcelona aquest dimecres s’han atacat 13 locals eclesiàstics.