Missa i repressió

Barcelona i suburbis viuen un diumenge tranquil. En lloc de trets, missa. En lloc de barricades, flors a la Rambla. El ban de l’alcalde anuncia que l’endemà obriran les fàbriques. I els editors dels diaris pacten amb el capità general un informe dels fets, que sortirà l’endemà idèntic a tota la premsa.

Només a última hora de la tarda desfilen dones pels carrers d’alguns suburbis demanant que els detinguts siguin posats en llibertat. El balanç global de baixes puja a 104 civils, menys d’una desena de membres de les forces d’ordre i 3 religiosos.

Ferrer i Guàrdia segueix amagat en una cova a prop de la seva masia del Masnou, d’on pensa marxar cap a França quan la vigilància policial remeti, cosa que no passarà. Durant l’agost seran empresonats 990 individus dels 1.725 detinguts. El nou governador civil, Evaristo Crespo, suspèn els diaris nacionalistes catalans, els lerrouxistes, els anarquistes i Solidaritat Obrera. A l’agost també es tancaran més d’un centenar d’escoles laiques o d’idees avançades.

L’informe del capità general insisteix que la insurrecció ha estat inspirada pel separatisme. Així doncs, la repressió apunta cap a laïcisme –ai, pobre Ferrer i Guàrdia– i cap al catalanisme. Calen culpables fàcilment identificables. El primer executat serà el nacionalista republicà Josep Miquel Baró el 17 d’agost. El seguiran Antoni Malet, Eugenio del Hoyo i Ramon Clemente. Cap d’ells ha estat acusat de manar ningú, ni ha tingut rellevància en la rebel·lió, ni és dirigent polític.

El 13 d’octubre li tocarà el torn a Ferrer i Guàrdia, a qui no salva ni la campanya internacional, ni l’oferiment del Vaticà de demanar l’indult si hi ha garanties que s’accepti. Les conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica no seran ni la República ni la revolució, sinó un modest canvi de govern: el 21 d’octubre caurà el conservador Antoni Maura.