Ombres de primavera
L'etern retorn de les coses de Canes
“Erice, Almodóvar... Tanta gent que, com jo, torna any rere any al festival. I, tanmateix, quantes coses hi han canviat i, és clar, en el món del cinema
Sóc a Canes des d'ahir, on hi vaig arribar en tren i vaig començar-hi els primers actes que, amb el temps i la repetició, s'han convertit en rituals: instal·lar-me i posar a l'armari les meves coses, recollir l'acreditació, trobar-me en un bar amb amics i companys per explicar-nos les expectatives sobre el festival. Fa 25 anys, el 1992, hi vaig assistir per primer cop. Aleshores va concursar-hi El sol del membrillo, el film de Víctor Erice que, amb la seva reflexió sobre la naturalesa del cinema a partir de l'intent d'Antonio López de pintar un codonyar al pati del seu estudi, hi torna aquest any amb una còpia restaurada per la Filmoteca de la Generalitat i uns pocs minuts menys que, tal com es diu, van ser imposats pel pintor per fer-hi presents els seus amics. També he recordat que al meu primer festival, en el qual Bille August va guanyar la Palma d'Or amb Les millors intencions escrita per Ingmar Bergman imaginant els inicis de la relació convulsa dels seus pares, Pedro Almodóvar va ser membre del jurat presidit per Gerard Dépardieu. Almódovar, que durant aquests 25 anys ha dut bona part dels seus films a Canes, presidirà ara el jurat oficial que decidirà la Palma que encara no ha rebut mai.
Erice, Almodóvar... Tanta gent que, com jo, torna any rere any al festival. Sembla l'etern retorn de totes les coses de Canes. I, tanmateix, quantes hi han canviat i, és clar, en el món del cinema, que, com anunciava Erice presentant El sol del membrillo, va ocupant un lloc cada cop més residual dins de la indústria audiovisual. Fins i tot hi haurà films que no s'exhibiran en sales: la polèmica ha esclatat amb la inclusió (i exclusió a partir de l'any vinent) de dues produccions de Neflix. En fi, 25 anys. Així, de cop, m'ha revingut Holly Hunter emergint del fons del mar al final d'El piano; Nanni Moretti passejant en vespa per Roma a Caro diario; Harvey Keitel plorant a La mirada d'Ulisses; Agnès Varda filmant-se les mans a Els espigoladors i l'espigoladora; Tony Leung i Maggie Cheung vivint un amor d'amagat a In the Mood for Love; Naomi Watts en el malson de Hollywood a Mulholland Drive; Juliette Binoche mirant-se al mirall a Copia certificada; Adèle Exarchopoulos menjant espagueti a La vida d'Adèle; Cate Blanchett i Rooney Mara mirant-se a Carol. I tantes imatges amb tantes emocions que –i per això hi sóc– desitjo que tornin a partir d'avui.
