Ombres de Primavera
A la memòria de Tharrats i Vicens
“Persones intel·ligents i cultes que no han fet de la seva cultura un exercici de vanitat
Aquesta última Ombra de primavera vull dedicar-la, a la manera d’un petit tribut, a dos homes que han mort recentment: Joan Tharrats, que se’n va anar fa una setmana, i Francesc Vicens, que ho va fer abans-d’ahir. Dos homes amb un esperit lliure i republicà. Tots dos relacionats amb la pintura, sense que l’exercissin, i sobretot amb un pintor respectiu: en el cas del primer, Joan Josep Tharrats, el seu pare; en el del segon, Joan Miró, essent el director fundador de la Fundació Miró. Amb cadascun només hi vaig conversar un cop, però la impressió que van deixar-me me’ls fa inoblidables. Per generositat amb una mateixa, és bo cultivar el record, encara que sigui d’una experiència breu, de les persones que t’han fet arribar la seva amabilitat i generositat; de les persones intel·ligents i cultes que no han fet de la seva cultura un exercici de vanitat i que, a més, han treballat per la Cultura per compartir-la i no per aprofitar-se’n.
Per mediació d’uns amics comuns, Joan Tharrats em va convidar fa dos estius a la seva casa de Cadaqués. Era una manera d’agrair-me, sense que ho hagués de fer, que, anys enrere, hagués fet atenció periodística a les publicacions de Parsifal, de la qual havia sigut editor: llibres sobretot relacionats amb l’art i els artistes. Hi havia molta gent en aquell sopar, però jo vaig asseure’m al seu costat i vaig disfrutar de la seva conversa. A causa d’una malaltia, s’havia de moure en una cadira elèctrica, però no li mancava la vivor, l’entusiasme, la curiositat. Tampoc la brillantor i l’agudesa fent comentaris. No sé si li vaig agrair prou aquella nit.
A Francesc Vicens, que semblava una barreja d’El boig de Picasso i d’una figura d’El Greco, el vaig conèixer perquè vaig fer-li una entrevista per a la revista Presència fa tretze anys. O potser el vaig entrevistar perquè el volia conèixer sabent-ne algunes coses i havent-lo escoltat en un seminari sobre Jorge Semprún (expulsat del PCE en la mateixa època en què ell va ser-ho del PSUC) a la Universitat de Girona. Vicens em va citar un matí a l’antiga rectoria de Fontanilles, on hi passava els estius i molts caps de setmana. Era un gran narrador i em va fascinar com explicava la seva vida clandestina durant el franquisme i com va instruir Ives Montand per fer determinades accions a La guerre est finie, film d’Alain Resnais amb guió de Semprún. I moltes altres coses. Després algú em va dir: “En Vicens és un seductor.” Sens dubte. A través de la intel·ligència.
