La columna
La mort del teatre
L'ocupació del TNC ha baixat del 73 al 55 per cent
Salvador Sunyer, director de Temporada Alta, el festival de tardor de Catalunya, ha dibuixat el futur amb una imatge punyent: “Els teatres esdevindran cementiris.” Ho vaig dir aquí mateix no fa gaire: no cal empunyar una pistola per eliminar la cultura; amb una pistola també es pot matar. La retallada dels ajuts i l'augment desmesurat de l'IVA comportaran, diuen, la desaparició d'entre el 30 i el 40 per cent de la gent del sector teatral català: autors, actors, directors, escenògrafs, dissenyadors... I els locals i les formacions que sobrevisquin només faran la viu-viu: l'ocupació del Teatre Nacional ha baixat ja del 73 al 55 per cent en els últims mesos.
Aquesta agonia teatral no és greu només des del punt de vista laboral; ho és també des del punt de vista cultural, social i cívic. Fer teatre no és el mateix que fabricar mobles, bombetes o embotits. Des del Hamlet de Shakespeare sabem que el teatre és un mirall de la realitat, que té la prodigiosa facultat de reflectir-la i, a més, la capacitat de transformar-la: aquest és el seu designi més noble. García Lorca deia que el teatre era “una de les eines més expressives per a la transformació d'un país” i que un teatre sensible podia canviar en pocs anys la sensibilitat d'un poble. Això és així perquè no es pot deslligar el teatre de la societat que el rep. El lector d'una novel·la o d'uns poemes és un ésser distant, i el novel·lista o el poeta no poden conèixer mai de manera directa la impressió que rep en llegir-los. Els dramaturgs i els actors, en canvi, connecten amb la gent de forma immediata; la seva actuació està literalment enganxada a l'espectador que la contempla i la jutja instantàniament amb emoció o amb fredor i que manifesta la seva reacció amb aplaudiment o amb rebuig. Tennessee Williams va parlar d'aquesta qüestió amb una imatge molt clara. “El teatre –va dir– té una funció social a complir: la de ser un element irritant en la petxina de la comunitat; el gra de sorra que roman a l'interior de la closca fins que es forma la perla de l'idealisme i del progrés.” Ara i aquí, tal com van les coses, la perla no podrà sortir mai de la petxina i la sensibilitat de la gent s'anirà empobrint cada vegada més.
