Política

JOAN RIGOL

EX-PRESIDENT DEL PARLAMENT

“Cal autocrítica perquè no anem pel camí correcte”

“Quan un partit que vol la sobirania a l’únic que aspira és a assolir protagonisme, en el fons ha perdut la seva raó de ser”

“Cal començar a pensar en la desobediència però en positiu, no per fer la punyeta”

D’UDC A DEMÒCRATES
Nascut el 1943 a Torrelles i format en camps com ara la teologia o la filosofia, la militància política de Joan Rigol va transitar al voltant de l’antiga Unió Democràtica fins al 2015, quan se’n va donar de baixa per integrar-se a Demòcrates de Catalunya.
No podem cronificar el 155 com a punt de divisió entre els partits. Prefereixo que a Santa Coloma hi guanyi el PSC que no altres forces
El trajecte (el procés) ha estat d’una fortalesa i un impacte extraordinaris, encara que no hàgim arribat on volíem arribar

Ha estat diputat a Corts i al Parlament, senador, dos cops conseller (Treball i Cultura) en governs de Jordi Pujol i, finalment, president del Parlament. Amb aquesta dilatada trajectòria política, Joan Rigol analitza la situació que travessa tant el país com el sobiranisme.

L’independentisme ha entrat en crisi?
Els partits catalans i independentistes hem de fer autocrítica perquè no anem pel camí correcte. I perquè això sigui possible hem de posar els llums llargs, perquè amb l’estratègia del dia a dia emboliquem la troca i perdem la visió a llarg termini del que volem per a Catalunya.
I aquesta “mirada a llarg termini” cap on ens hauria de dur?
Tal com jo ho veig, Catalunya només pot avançar si utilitza dues cames. La primera és la de la reivindicació nacional. Jo soc independentista, però abans, quan feia de vicepresident del Senat, mirava de fer encaixar Catalunya amb l’Estat, amb la reforma de la cambra alta i tot això. Però amb la sentència del 2010 ja es veu ben clarament que Espanya té la voluntat d’assimilar Catalunya però sense assumir-la tal com és. Volen una Catalunya submisa. Tenim la sort, però, que enfront d’aquesta situació s’ha vertebrat un moviment independentista, quan fins fa pocs anys aquest era un sentiment que portàvem amagat dins nostre. A través de la societat civil ha pogut esclatar de manera col·lectiva aquest sentiment de catalanitat. I en aquesta dialèctica es veu clarament que mentre que Espanya es vertebra fonamentalment a través del poder, a Catalunya la nostra manera de ser és al revés, de baix cap a dalt. I això fa que el diàleg sigui molt difícil perquè ens belluguem en categories polítiques molt diferenciades. I, dit això, aquesta primera cama l’han de sustentar els partits i la societat civil. Un punt molt important és que per vertebrar aquesta reivindicació, com diu Jordi Cuixart, hem de començar a pensar en la desobediència. Però ha de ser positiva i pedagògica, no només per fer la punyeta i demostrar força, sinó per desbordar la situació a través de categories polítiques positives que tenim. I això exigeix un esforç d’imaginació considerable.
I la segona cama?
És el govern. Tenim la sort, tot i que ara queda de manera difuminada, que l’independentisme té el govern de Catalunya. I aquesta cama s’ha de sustentar en dos grans eixos: el sentit institucional i una política inclusiva. Què vol dir això? Que la política de Catalunya s’ha de centrar en els grans problemes que té la societat contemporània. I aquí hem de ser un exemple de com afrontar-los de manera pionera. Només així sabrem superar el 50% que tenim en aquests moments, perquè aquí també s’hi han de sumar aquells que veuen com a atractiu el projecte de futur de Catalunya. Encara més, la nostra força sempre es demostrarà si anem creixent. Perquè, amb una davallada en aquest sentit, se’ns tirarien a sobre com llops.
Doncs ara mateix l’acció del govern no sembla que acabi de convèncer ni tan sols una part de l’electorat independentista…
Cal complicitat entre les institucions polítiques i la societat civil. Em reafirmo.Catalunya va de baix a dalt. Ja va ser així al segle XVIII, quan els catalans, sense institucions, som capaços de fer una reforma agrària, que ens distingeix absolutament respecte la resta de la península, i intentem fer una economia no de pura subsistència sinó de crear excedents per a obrir nous mercats. En el segle XIX també manté el seu perfil com a tal a través de la revolució industrial, i més endavant també serà un referent de la reivindicació social. També entre els segles XIX i XX, Catalunya es manté per la renaixença cultural i això ha fet que hàgim mantingut la cohesió nacional de baix a dalt. El Pacte Nacional pel Dret a Decidir jo el veia com una possibilitat de crear complicitats entre els uns i els altres per trobar aquest futur que Catalunya ha d’afrontar enfront del populisme polític i una economia global on l’única llei que sembla que preval és la del més fort. Davant d’això, la iniciativa política l’han de dur les institucions; es a dir, el govern i el Parlament, però han de trobar la sinergia i l’empatia amb la societat civil.
I com es fa, ara mateix, això?
Per començar, cal ser pioners en la reconstrucció del valor de la fraternitat. Això vol dir que cap català ha de quedar a la cuneta, però alhora cap ha de viure “del cuento”. I aquí la societat civil, a través de les entitats, les ONG, fundacions, etc., són les que toquen els problemes de fons fora del sedàs de l’administració pública i, per tant, poden generar una capacitat d’aproximació a la realitat molt important. Igualment, a Catalunya no volem viure de subvencions, sinó del nostre esforç, treball i creativitat empresarial. I, per això, hem de reivindicar que darrere de cada dret hi ha un deure, i hem de retornar els drets que tenim en deures envers el conjunt de la societat. També cal reivindicar que és impossible una societat sense uns valors morals compartits, que no són ideològicsAixò significa un pacte per l’educació on els nanos que reben un discurs del mestre sobre valors morals, quan surtin de l’escola han de trobar una societat en concordànça amb això. I, finalment, el perfil púbic de Catalunya no pot ser, només, la banalitat, sinó els valors culturals profunds, que en tenim.
Però aquests grans consensos són plausibles en un moment en què entre els partits s’ha afermat una política de blocs?
Cal un retrobament del reconeixement institucional. Jo, quan era president del meu partit, era capaç de trobar-me amb els de la resta de formacions i dinar plegats preguntant-nos sobre la salut del català o la integració dels immigrants. Això s’ha de tornar a recuperar, perquè s’ha perdut considerablement. No podem cronificar el 155 com a punt de divisió entre els partits a Catalunya. Això ens va en contra. Jo prefereixo que a Santa Coloma de Gramenet o a l’Hospitalet hi guanyi el PSC que no uns altres partits. Per què? Perquè hi ha partits que tenen un punt de referència fonamental amb Catalunya, encara que no sigui el meu. I si estem dient tot el dia “els del 155 a fer punyetes”, estem cronificant la bipolarització. I això vol dir que mai tornarem a retrobar el sentint fonamental de la nostra convivència. Sobre això, també crec que els meus adversaris formen part del meu poble. I, per tant, els he tractar amb aquesta dignitat i he de trobar punts de complicitat perquè això sigui possible. No vol dir que els trobi, però el meu esforç ha de ser intentar-ho.
Unes preguntes més amunt apel·lava a la necessitat que els partits facin autocrítica. Per què?
Perquè la gent ja els està criticant i, si no ho assumeixen, vol dir que cada cop s’estan separant més de la societat per esdevenir superestructures vertebradors de l’opinió pública. I només cal sortir al carrer i preguntar per veure que això és així.
Però en el cas de l’independentisme això no té molt a veure amb la batalla oberta que s’està vivint per veure qui domina l’espai?
Un partit polític que es planteja la sobirania del seu poble no és el mateix que un que està discutint-se pel poder. Per tant, quan un partit que està en aquest procés a l’únic que aspira és a assolir protagonisme, en el fons ha perdut la seva raó de ser més profunda. I aquest és un element que ha d’emergir aviat, perquè, si no, ens trobarem en una polèmica fratricida que no ens porta enlloc i que no respon al sentit de la immensa majoria de la gent.
Vostè ha presidit el Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Aquest moviment més transversal a favor del referèndum ha perdut empenta?
Una mica sí. No només hem d’instrumentalitzar la societat civil en funció d’una estratègia determinada de cara al sobiranisme, sinó que hem de saber trobar la funció de la societat civil en la construcció política de Catalunya.I són coses diferents. I per aquí és per on s’ha escolat el potencial polític que tenia el Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
La perspectiva d’una condemna dura del Suprem no pot enquistar aquesta política de blocs que vostè denuncia?
La resposta a la sentència ha d’incidir sobre la primera cama que deia abans, la de la reivindicació, però no en la segona, la del govern, que ha de tenir una visió més a llarg termini. Però, evidentment, mentre tinguem gent a la presó, no podem fer abstracció d’això. Ho hem de tenir molt present i fer tota la pressió possible perquè no sigui així. Els mateixos presos, amb els seus missatges, ens donen un gran exemple de coherència i de la necessitat de tenir una visió més a llarg termini.
I, realment, tot plegat feia falta veient on hem arribat?
Sí. Jo recordo partits del Barça amb el camp ple de senyeres i parlar sotto voce, fluixet, amb el president Pujol de la perspectiva de ser un dia un estat independent. I l’únic referent que teníem en aquell moment era això, el camp del Barça ple de banderes. Doncs bé, avui el de Catalunya és el principal problema que té l’Estat i un dels més importants que té Europa. Calia fer tot això per dir: “Catalunya existeix.” El trajecte ha estat d’un impacte i una fortalesa extraordinaris, encara que no hàgim arribat on volíem arribar.

k

L’entrevista completa a www.elpuntavui.cat


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tsunami Democràtic replica a Marlaska que cap detenció acabarà amb el moviment perquè són “molts milers de persones”

Barcelona

La policia de Hong Kong amenaça d’utilitzar munició real si els manifestants no deixen d’atacar-los amb “armes letals”

Hong Kong

Diversos talls de carrer per protestes contra la sentència de l’1-O alteren la mobilitat a Barcelona

Barcelona

Àreu escull Iu Escolà com a alcalde en unes eleccions sis mesos després del 26-M

Àreu

Òmnium considera que l’informe d’Amnistia suposa “un altre cop important a la imatge internacional d’Espanya”

Barcelona

Boye vaticina que Torra no acabarà inhabilitat

Barcelona

Cuixart: “La presó també és un altaveu per denunciar la injustícia”

Barcelona

Zapatero aposta per un diàleg “obert i sincer” amb Catalunya on cadascú plantegi “totes les alternatives”

Barcelona

Torra assegura que no anirà al judici a defensar-se “de res” sinó a “acusar l’Estat” de vulnerar drets

Bescanó