Cultura

música

Crònica

Contra l'estupidesa

Paco Ibáñez va ser contundent contra Chávez, el papa, els Estats Units i el Barça

L'Acústica és un festival de masses –80.000 persones han omplert aquest cap de setmana els carrers de Figueres– en què també hi ha petits oasis de pau, però de pau bel·ligerant, com la que transmet Paco Ibáñez amb la seva guitarra, autèntica màquina de matar feixistes, tot i que ell assegura que no li deixa la mort a ningú. Ho va dir dissabte durant el seu memorable concert al Teatre El Jardí, per introduir Soldadito boliviano en homenatge al Che Guevara, el llegat del qual ha estat malmenat, segons va dir, per personatges com ara Hugo Chávez, “un pallasso” del qual va deixar clar que no havia celebrat el seu traspàs, però també que no li mereixia “cap respecte”. “Jo dic el que penso. Direm la veritat sense repòs, com va escriure Espriu”, va dir el cantautor citant el vers en català. I la veritat és que realment va dir el que pensava sobre unes quantes coses. Per exemple, sobre la música actual –“El 90% del que sona a la ràdio és una porqueria”– i l'imperialisme anglosaxó: “Abans morir que parlar anglès, no per l'idioma en si, perquè tots els idiomes són joies, però l'ús que es fa de l'anglès és colonitzador, pur imperialisme. Hem d'expulsar els americans del nostre territori cultural”, va dir per argumentar una proposta alternativa de cançó d'aniversari que ens alliberi del Happy birthday de “l'ànec Donald”. També va rebre fort l'església catòlica, inclòs el papa actual, com a culminació d'una divertida anècdota de la seva infància al País Basc, entre vaques i amenaces de mort sobtada si combregaves sense confessió prèvia. I després de recordar una recent actuació a Burgos en què la seva reivindicació fortuïta d'una Catalunya per als catalans i en català va provocar “una davallada enorme de temperatura” en un públic que fins llavors s'havia mostrat molt càlid, va presentar com a últim bis l'esperada A galopar: “Aquesta és una cançó de lluita contra l'estupidesa humana, contra la televisió i fins i tot contra el Barça. Ens estan menjant el coco! I jo, que estimo tant aquest país, puc dir: mori el Barça i visca Catalunya eternament!”

Paco Ibáñez va oferir un concert llarg dividit en dues parts, amb una veu encara poderosa. Va començar amb les Coplas por la muerte de su padre de Jorge Manrique i va continuar amb Góngora i el seu “enemic íntim” Quevedo, Antonio García Teixeiro en gallec, Pavese en basc, Brassens (“El trobador més gran que ha parit la humanitat”) en francès, Pierre Pascal en occità, Espriu en català... També Lorca amb la guitarra de Mario Mas, Neruda i Alfonsina Storni, més Lorca (Mi niña se fue a la mar) i cançons basques i sefardites interpretades amb la seva filla Alicia, i una última sorpresa: la soprano Rosa Mateu, amb la qual s'havien conegut fa poc en un sopar, cantant El soldat enamorat, del napolità Roberto Murolo. I no va faltar a la cita Palabras para Julia.

Tot això passava a El Jardí mentre, a fora, Blaumut i Els Catarres omplien la plaça de l'Ajuntament i Brams i la “Futura” Banda Municipal de Figueres deixaven la Rambla preparada per al gran col·lapse final que va ser el concert de Chambao. Ahir l'Acústica 2013, que amb menys escenaris ha acabat sent molt més massiva que mai, gràcies al bon temps, va acabar amb Albert Pla & The Pinker Tones i Mali Vanili. Ha estat una gran festa, amb espai també per a la reflexió i la crítica.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.