Opinió

la tribuna

Dubtes de català col·loquial

El col·loqui és un registre propi del discurs oral i, com a tal, és el registre més obert a rebre estrangerismes

Si Catalunya dedica tants d'esforços en diners i personal a l'ús social de la llengua, ¿podem concloure que el país no està al nivell de maduració cultural i lingüística d'altres cultures i llengües veïnes?

Sempre dic als meus alumnes que el català col·loquial és tan genuí com el català estàndard dels mitjans de comunicació o de l'ensenyament. I aleshores és quan he de matisar: el català que parla una persona –¡sigui del país o no!– sense els més de 2.000 castellanismes que corren arreu de les comarques catalanes. ¿He dit més de 2.000? No els he pas comptat jo, sinó en Jaume Salvanyà, autor del Diccionari del català col·loquial, editat per Enciclopèdia Catalana. Per ser més exactes, en aquesta obra hi ha 2.400 entrades, encara que no totes són de castellanismes: n'hi ha que són paraules catalanes però aplicades, la majoria, a un context indegut.

¿Virtuts de l'obra? Molt exhaustives les entrades, amb accepcions i subaccepcions que per calcs semàntics, els més subtils, ens entren a la llengua. En tenim un exemple amb l'entrada saber: *a saber, *saber a poc... No tot són entrades negatives en el sentit «¡¡que malament que ho fan els catalanoparlants!!», perquè també dóna informació dels col·loquialismes genuïns, com ara, sota l'entrada cul, les expressions correctes «anar de cul» o «perdre el cul» o «tenir el cul pelat d'alguna cosa». També l'entrada quita y pon té moltes accepcions o solucions ben contextualitzades. O a l'entrada lo li dedica gairebé dues pàgines, amb una gran varietat d'exemples i d'accepcions, o a la paraula xungo, amb nou documentades accepcions.

¿Mancances de l'obra? Tenim en llengua catalana una excel·lent tradició en literatura eròtica i sexual, i també en llenguatge popular i d'argot, i potser no prou aprofitable en segons quines entrades (val a dir que en un percentatge petit). Així, xingar dóna com a solució «copular» (normativament correcte, però sociolingüísticament inacceptable, atès el títol de l'obra). I per no allargar-ho gaire més, perquè té moltes més virtuts que mancances, hi trobo a faltar l'entrada xarrup en gastronomia, que hauria de ser sorbet, mot que no ve del castellà sinó del turc a través de l'italià de Sicília i del francès.

Aquesta obra, però, s'anuncia amb un títol que vol significar-se en positiu; és a dir, es publica un diccionari de català col·loquial, però el punt de partida no és pas la llengua catalana en un registre col·loquial genuí, sinó una altra llengua: el castellà. He de dir, però, que hi ha un subtítol que pot justificar la imprecisió, que resa amb l'expressió de «dubtes davant del micròfon», és a dir, del micròfon del Grup Flaix, una emissora catalana prou coneguda.

En la història dels diccionaris i gramàtiques de català –que segons Gabriel Ferraté n'hi ha per dar i per vendre–, s'han editat diccionaris de barbarismes, castellanismes, estrangerismes, calcs... (vegeu el llibre de Joan Solà Del català incorrecte al català correcte). Són obres que han recopilat expressions i termes que no són propis de la llengua catalana, des de fa molts anys, com ara el de l'humanista del segle XV Pere Miquel Carbonell (nomenat notari per Alfons IV) i que va recopilar les Regles d'esquivar mots grossers o pagesívols. A diferència, però, de l'obra de Salvanyà, la del notari defuig el català popular de l'època.

El català col·loquial és un català que cal dignificar en el seu àmbit propi, és clar. Les conferències, els discursos, els informatius dels mitjans de comunicació, els ensenyaments, en canvi, són propis de l'estàndard. El col·loqui és un registre propi del discurs oral i, com a tal, és el registre més obert a rebre estrangerismes, que tant poden ser semàntics, sintàctics, ortogràfics. ¿Podem mesurar el nivell de vitalitat d'una llengua a partir del nombre de diccionaris i gramàtiques que s'hi publiquen? Si una llengua té un grapat d'obres de barbarismes, incorreccions, dubtes, llibres d'estil o alguna cosa que se li assembla, ¿aquest fet pot ser un bon indicador per mesurar el grau d'anormalitat cultural d'un país? Dit d'una altra manera, si Catalunya, per exemple, té tantes obres de consulta de català, dedica tants esforços en diners i personal a l'ús social de la llengua, ¿podem concloure, sense més dades, que el país encara no està al nivell de maduració cultural i lingüística del qual gaudeixen altres cultures i llengües veïnes? La resposta, a les mateixes obres de dubtes de català. La solució, al Parlament, amb una política ferma, consensuada, més favorable encara a la normalització de la llengua. ¿Tirem els daus?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.