Espriu, premonitori

El Festival Acústica de Figueres vol ser més que un aparador que combina amb encert els joves talents i els artistes consagrats. Per això ha apostat per projectes creativament ambiciosos, per homenatjar personatges com ara Dalí i Francesc Pujols. En aquesta línia, la dotzena edició de l'Acústica es va inaugurar dimecres al Teatre El Jardí amb Espriu. Amb música ho escoltaries potser millor, un tribut al poeta en el seu centenari, basat en el doble CD homònim editat per Picap, que inclou relectures musicals ja conegudes de la poesia d'Espriu –d'Ovidi Montllor, la Plateria o Guillermina Motta–, al costat de noves aportacions de grups i solistes actuals, sota la batuta de Toni Xuclà.

Xuclà també va dirigir l'espectacle inaugural de l'Acústica, amb quinze cantants i instrumentistes a l'escenari, presidit per la imatge d'una gran lluna. El concert es va obrir amb tots els intèrprets lluint unes ulleres de pasta com les d'Espriu, mentre Gemma Humet cantava A vegades és necessari i forçós. Cordes clàssiques i guitarres acústiques van vestir delicadament les veus de Núria Tamayo, Dolo Beltran, Judit Neddermann, Mercè Martínez, Lídia Guevara i Jordi Vidal, que va recitar dos poemes del mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), bon amic d'Espriu. Així es va obrir un petit bloc de regust illenc, culminat amb la bona entesa entre la veu de Taima Tesao i la trompeta de Raynald Colom, que tot seguit van tornar a Espriu amb El meu poble i jo, un poema “premonitori”, segons Xuclà. Després d'Aquesta pau és meva, interpretada també amb llenguatge gestual, la veu d'Espriu va tancar el concert, recitant el poema que el titula i que acaba tan tristament amb “aquest curt pas que ja del tot em separa de tu”.