Eleccions municipals 2011

El Vallès Occidental, després del Barcelonès i el Baix Llobregat, serà l'escenari del tercer gran examen per al socialisme el 22 de maig. Des del 1987 són la força hegemònica en una atípica comarca en què dues grans ciutats, Terrassa i Sabadell, comparteixen capitalitat i també el lideratge de dos alcaldes que poden tenir un paper rellevant en el futur del PSC a Catalunya: Pere Navarro i Manuel Bustos. I bona part d'aquest futur passarà per veure si són capaços de mantenir o augmentar els resultats de les eleccions municipals del 2007, any en què el PSC va perdre la majoria absoluta a Sabadell, i l'alt índex d'abstenció (55,7%) va permetre a Navarro mantenir els 13 regidors a Terrassa i governar còmodament reeditant la fórmula d'un govern tripartit.

Tot i no reconèixer-ho públicament, hi ha més nervis dels habituals a les files del PSC. CiU va triomfar a la comarca en les últimes eleccions al Parlament de Catalunya el 28 de novembre: va obtenir 65.838 vots més que els socialistes, que només van aconseguir la victòria a Badia del Vallès. A les dues capitals van caure deu punts percentuals i van obtenir els pitjors resultats electorals en unes autonòmiques des del 1980. Malgrat que el sentit del vot sempre ha sigut molt diferent al Vallès segons si els comicis eren municipals o al Parlament –CiU va guanyar les autonòmiques el 1984, 1988, 1992 i 1995, però mai no ho ha fet en unes municipals–, en el PSC hi ha el temor que el càstig imposat pels electors en les eleccions al Parlament del 28 de novembre es pugui estendre a les eleccions als ajuntaments. El partit té assumit que difícilment podrà repetir els resultat del 2003, el millors que ha experimentat mai, que li van donar 135.954 vots i 136 regidors. En els comicis següents, tot i que amb menys vots van aconseguir 143 regidors i algunes alcaldies com ara la de Castellar del Vallès o consolidar-se en municipis importants com ara Rubí, on tradicionalment havia guanyat ICV.

El PSC té 13 alcaldies dels 23 pobles de la comarca (Terrassa, Sabadell, Rubí, Cerdanyola, Montcada, Barberà, Badia, Castellar, Castellbisbal, Polinyà, Ripollet, Santa Perpètua i Vacarisses), mentre que CiU es manté fort a Sant Cugat, on té la majoria absoluta, però s'ha de veure si manté resultats amb la nova candidata i actual alcaldessa, Mercè Conesa, després de la marxa de Lluís Recoder com a conseller de Territori. Tot fa pensar que no hi haurà grans canvis després de l'episodi de primàries socialistes que van donar la victòria a Ferran Villaseñor i va superar, així, el candidat de la direcció, Jordi Menéndez.

Els nacionalistes van recuperar Sentmenat i Matadepera el 2007, un dels seus feus tradicionals després d'un tripartit que va costar al PSC perdre representació al consistori, i van mantenir Viladecavalls i Ullastrell. Però van perdre Castellar a mans del PSC i van tenir alcaldies amb pactes amb el PSC i el PP a Sant Quirze –aquests últims en van acabar sortint– i amb els independents a Ullastrell; a més en van fer alguns d'estranys com el de Palau-solità i Plegamans, amb ERC i el PP. Tenen set alcaldies, però el principal repte continua sent el de tenir molt més pes a les grans ciutats com ara Terrassa, Sabadell o Rubí.

ERC és la tercera força que té alcaldies a la comarca, tot i que va perdre gairebé 14.000 vots en quatre anys. Manté els municipis petits de Gallifa, Rellinars o Sant Llorenç Savall, i en aquests comicis en podria recuperar alguns com ara Ullastrell o Sant Quirze, en aquest últim cas amb la coalició Junts per Sant Quirze. Els republicans estan en ple procés negociador en molts municipis per anar conjuntament amb altres formacions independentistes que per primera vegada tindran presència en unes eleccions municipals com ara Reagrupament i Solidaritat, a més de les CUP.

Per la seva banda, ICV està immersa en un procés de primàries per l'elaboració de les llistes i es reivindica com la garantia per evitar sociovergències que estan funcionant a Cerdanyola, Ripollet i Montcada. L'objectiu serà recuperar les alcaldies que va perdre a Cerdanyola, Santa Perpètua i Rubí o tenir un paper més decisiu a Montcada i Reixach i Sabadell, on va perdre l'alcaldia el 1999 després de molts anys de tenir-la, amb el desaparegut Antoni Farrés.

El PP és una de les formacions que veu amb més optimisme aquests comicis aprofitant la conjuntura estatal i nacional, tot i que encara han de definir molts candidats, com ara el de les dues capitals, on podrien tenir un paper destacat a l'hora de formar governs. A Sabadell, atesos els moviments tàctics i la indefinició del candidat, ja ha sortit un grup de suport a l'actual portaveu, Jordi Soriano, i a Terrassa, després de molts, anys hi haurà una cara nova per la polèmica marxa del candidat dels darrers comicis, Francesc Xavier Ballbè.

Sí que sembla clar que el 2011 representarà la fi dels tripartits, la fórmula que es va posar de moda el 2003 i que, després del 2007, ja només existeix amb el format més tradicional (el PSC, ICV i ERC) a Terrassa i a Vacarisses. Precisament a Terrassa les enquestes de CiU els donen possibilitats d'apropar-se al PSC, amb Josep Rull com a candidat per tercera vegada, tot i que caldria veure si arribaria a sumar amb el PP –també a l'alça– o amb ERC si finalment es manté al consistori i no li passen factura els dos governs tripartits ni la dinàmica de pèrdua de vot de les autonòmiques. Els republicans, però, ja han expressat públicament que no reeditaran el pacte d'esquerres com està concebut actualment. Dels partits d'esquerres, ICV-EUiA podria ser el que en la dinàmica a la comarca aguantés més el vot crític de l'efecte tripartit.

A Sabadell el panorama és similar al d'abans de les eleccions del 2007, en què sembla que no hi hagi prou unió entre els grups d'esquerres per plantar cara al PSC de Bustos, que els últims quatre anys ha governat amb comoditat amb el suport tàcit del PP, tot i que va perdre la majoria aclaparadora del 2003.

L'Aran és una vall occitana integrada dins de Catalunya fruit d'una decisió sobirana (els habitants de la vall van acceptar amb votació la protecció del rei Jaume II, el qual els va concedir el 1313 la Querimònia, un estatus jurídic propi) i la revisió d'aquest encaix serà el gran protagonista del pròxim mandat. Tots els grups polítics aranesos (Unitat d'Aran, Convergència Democràtica Aranesa i grups independents) van consensuar l'any passat una nova llei d'Aran que ara es vol portar al Parlament català. Es tracta de la revisió i ampliació de l'estatut aranès, que té vigència des del 1990 i defineix les competències de l'autogovern aranès i el caràcter nacional propi de l'Aran. El finançament del Conselh Generau (màxima institució de l'autogovern aranès) i les seves competències en gestió urbanística i mediambiental en un territori que econòmicament viu molt vinculat al turisme residencial relacionat amb l'esquí seran el gran cavall de batalla de les negociacions amb la Generalitat, que en té el control.

Aquest nova llei serà amb tota probabilitat el tema central de la campanya del 22-M. Tots els grups estan d'acord en la llei consensuada l'any passat, però no en la manera de negociar-la i aplicar-la. Unitat d'Aran (UA), partit nacionalista i progressista associat al PSC i actualment al govern del Conselh Generau d'Aran, és partidari d'una negociació bilateral però amb via parlamentària, amb Francés Boya com a protagonista, actual síndic (president) del Conselh Generau i també diputat al Parlament dins del grup del PSC. Del caràcter nacionalista d'UA en dóna fe una anècdota recent: Boya ha estat l'únic diputat del grup del PSC a parlar obertament d'independència, tot i que referint-se a la d'Aran respecte de Catalunya, quan en ple debat sobre les vegueries va avisar d'aquesta possibilitat si la Generalitat insistia a integrar l'Aran en la vegueria del Pirineu com una comarca més.

En canvi, Convergència Democràtica Aranesa (CDA), formació nacionalista vinculada a CDC, confia en les relacions bilaterals estrictes i en el fet que els dirigents de CiU compleixin ara que són al govern amb els compromisos acordats amb CDA en aquesta matèria. “El model implantat per UA no ha donat resultat, el síndic no ha pogut aconseguir la nova llei d'Aran ni un nou finançament”, explica Carles Barrera, president de CDA i candidat d'aquest partit a la presidència del Conselh Generau. “Hem acordat amb CDC que aquest [la nova llei de l'Aran] és un objectiu prioritari que s'haurà de portar a aprovació de seguida que s'aprovin els pressupostos de la Generalitat per al 2011”, explica Barrera. Arturo Calbetó, president d'UA, també fixa la revisió de la llei d'Aran com una de les grans prioritats per al govern aranès que sorgeixi del 22-M a partir de la feina feta pel Conselh Generau, el síndic i els partits aranesos.

El dia de les eleccions els aranesos tindran dues urnes a la mesa electoral: una per escollir els regidors dels nou municipis de la vall, i una altra per escollir els 13 membres del Conselh Generau. Les circumscripcions de les eleccions al Conselh són diferents dels límits municipals i obeeixen als sis terçons, la divisió tradicional de la vall. Després de 12 anys de govern de CDA, les eleccions del 2007 van significar un canvi polític al Conselh. UA i CDA van empatar amb sis regidors i el conseller del Partit Reformista d'Arties va decantar la majoria a favor d'UA. Ara, Unitat d'Aran aspira a treure profit de la feina feta i conservar el govern del Conselh, mentre que CDA aspira a situar Carles Barrera, que ja va ser síndic anteriorment, al capdavant de la primera institució aranesa.

Els municipis de la costa del Tarragonès estan en l'epicentre d'una àrea on la proliferació de candidatures que aspiren a fer-se un lloc en els governs locals té un origen incert, de vegades fruit d'interessos inconfessables. En altres casos arrenquen d'escissions en el si de les executives locals dels partits amb representació on, amb els anys, han aflorat els personalismes. Les situacions complexes, fins a acostar-se a l'extravagància, es multipliquen, i Salou seria l'exemple perfecte per fer una dissecció d'aquesta, diguem-ne, singularitat. Una quinzena de partits pretenen el govern, un per cada miler de votants; els dos exalcaldes, que han abandonat els grups –Fups i PSC–, han creat dues formacions noves independents i la Fups, que és a l'alcaldia, suma en les eleccions d'enguany la marca CiU, que ha deixat pel camí els candidats de CDC i d'UDC el 2007. Hi ha teories que apunten que el 2011 es pot tendir a la normalització de grans grups o tendències, però la història demostra que tot s'ha de decidir encara.

Salou és només un dels sis canvis de govern traumàtics del mandat que s'acaba, fruits de mocions de censura i per l'abandonament d'alcaldies. Enumerar-los, s'ho val: Salou; Altafulla; Constantí; la Pobla de Montornès, Roda de Berà i Torredembarra, on va dimitir l'alcalde. A Altafulla hi ha set partits representats per a onze regidories i ha estat un bon camp adobat per a pactes i transfuguismes. Les majories simples que les formacions van assolir als altres municipis van generar pactes febles i van adobar pocs mesos després enteses entre grups de l'oposició i altres, que ja eren al govern. Res desgavellat si no fos per la densitat de mocions i canvis de govern que s'han succeït a la costa.

Les eleccions del maig tenen altres punts d'interès a la comarca: la restitució de la municipalitat de la Canonja, que el 1964 es va annexionar a Tarragona; la pugna pel govern a la capital, Tarragona, i les modificacions a l'alça del nombre de regidors, per increment del cens, en municipis com ara Vila-seca.

La Canonja (5.600 habitants) escollirà tretze regidors i constituirà el primer consistori des de la reinstauració dels ajuntaments democràtics. El president de l'EMD (2007) i de l'actual comissió gestora, el socialista Roc Muñoz, sembla que pot capitalitzar la gestió del llarg procés administratiu per la segregació. Tot i l'indiscutible lideratge de Muñoz, la resta dels partits volen ser presents en aquest consistori històric que es formarà després de les eleccions del maig i tots s'han afanyat a buscar caps de llista representatius de les entitats i els moviments associatius. En l'escalfament de la cursa final, ERC també posa damunt la taula el paper que ha tingut en la recuperació de la municipalitat. Els republicans reivindiquen la redacció de la llei específica que el Departament de Governació va aprovar, impulsar i tutelar per sumar un nou municipi, i en aquest esforç han situat un reconegut canongí, Jordi Gené, al capdavant de la candidatura. Al poble, però, tot indica que no hi haurà color, que Muñoz continua inspirant confiança.

La capital, Tarragona, té alguns fronts oberts. Més que fronts, grans incògnites que poden fer decantar el govern a les mans dels socialistes de Josep Ballesteros o de la federació de CiU, que ara representarà Victòria Forns. ERC -que governa amb PSC- i PP, amb expectatives de créixer, també entren a formar part del joc obert que hi ha a la capital, on treu el cap ICV, que vol recuperar la representació que va perdre el 2007. Als socialistes, podem pensar que no els faria cap nosa un aliat d'Iniciativa, atès que, en cas de sumar, l'aliança entre CiU i el PP per retornar a l'alcaldia està pràcticament cantada. Si més no, les dues bandes hi estarien ben disposades.

Aquesta mateixa setmana, però, hi ha hagut dos senyals. ERC ha arribat a una entesa amb Reagrupament, un gest que se li feia imprescindible a causa de la tendència de vot que han marcat les eleccions autonòmiques passades i que les enquestes reflectien amb una dispersió de vot que podria treure els republicans del consistori. El segon gran senyal ha estat l'escenificació de la candidata de CiU, Victòria Forns, que va pronunciar una conferència en què l'audiència esperava retornar a la contundència de l'exalcalde Nadal, i les expectatives no es van acomplir, per dir-ho suaument. El gran argument municipalista dels candidats propers el té guanyat Josep Pep Ballesteros, que, de totes maneres, no està previst que es beneficiï del vol útil, com va succeir el 2007 i que va suposar el sacrifici d'ICV. Els partits minoritaris hi tindran alguna cosa a dir i les alineacions es veuen molt clares.

En els escenaris de la vida política municipal del Tarragonès cal destacar l'increment de regidors a Vila-seca, on Josep Poblet, alcalde, president de la Diputació i diputat, té una àmplia majoria. Vila-seca passa de 17 a 21 regidors i la majoria pot no ser tan còmoda com fins ara. Perafort fa el salt de 7 a 9 regidors; Vilallonga n'escollirà 11 en comptes de 9, com fins ara, i a Renau, on només s'escollia l'alcalde, es constituirà un ajuntament de 5 regidors.

Al Tarragonès s'escolliran un total de 25 regidors més que el 2007, la qual cosa, així, sobre el paper, dóna aspiracions a tots els partits a guanyar representació, almenys en el nombre comptable de regidors. PSC, CiU i PP treballen per tancar candidatures als 22 municipis. Aquests partits majoritaris han estat involucrats en alguns dels pactes fracassats o aflorats i caldrà analitzar, a posteriori, la reacció dels votants. Els republicans volen repetir en els 17 on ja van presentar candidatures el 2007. Són conscients que en algunes zones no es dóna el perfil de votant dels republicans, com ara als municipis de costa, i que tenen una feina extra per sumar acords o programes amb Reagrupament, Solidaritat o les CUP. Iniciativa, per la seva part, té el gran objectiu a Tarragona i beneficiar-se de l'increment de regidors de Vila-seca. Alternativa Baix Gaià (ABG) és qui completa ICV amb la fórmula d'EPM al Tarragonès.

Manar a Solsona és l'objectiu prioritari de totes les forces polítiques que concorreran en les properes eleccions municipals del proper mes de maig. En una comarca eminentment convergent, la capital ha estat governada els últims quatre anys per un govern tripartit format per forces d'esquerres (ERC, El Comú i el PSC). Les eleccions del 2007 van suposar un canvi d'escenari que havia estat inamovible des dels primers anys de la democràcia: la majoria de CiU a l'Ajuntament de Solsona va donar pas a un tripartit d'esquerres, seguint la tendència del govern de la Generalitat i d'altres capitals de comarca en els últims anys. Tot i aquests canvis a la capital, a la resta de la comarca la federació nacionalista guanya per golejada. Dels quinze pobles, onze estan governats per CiU, tres per ERC i un pel PSC. El Consell Comarcal del Solsonès també està a les mans dels convergents. La federació aspira que l'onada del 28-N també impregni les properes eleccions municipals. El Solsonès, una comarca sobretot rural, amb poca població i municipis petits, té com a principals objectius vertebrar les comunicacions, aconseguir que els trens arribin fins a Solsona i parar una crisi econòmica que s'ha concentrat sobretot en la indústria tèxtil i la construcció. Una de les fites més importants dels últims anys ha estat aconseguir que els serveis bàsics arribin a tota la població. El Solsonès és un territori amb la població disseminada i amb una gran quantitat de masies aïllades,i en aquests indrets necessitats tan primordials com ara l'aigua, la llum o el telèfon no estaven garantits. Durant els últims temps s'ha millorat en aquests camps però encara falta arribar a la plena normalitat en l'accés a les noves tecnologies. En algunes zones rurals no hi arriba la banda ampla i aquesta situació és un fre a l'hora d'atraure població que podria treballar en sectors més liberals i que necessiten internet per comunicar-se. A més d'entrar en el sector de les telecomunicacions, el Solsonès també reclama unes infraestructures necessàries per al seu desenvolupament i que ja es prometien en el temps de la Mancomunitat, en els anys trenta del segle passat. Pel que fa a l'aspecte econòmic, la comarca mira amb bons ulls el turisme de muntanya. La proliferació d'hotels, restaurants i cases rurals és un dels motors econòmics en què ara es poden aixoplugar els sectors que han estat més castigats per la crisi. Tot i això, el que es veu com una oportunitat per sortir de la mala situació econòmica tampoc volen que es converteixi en una amenaça per al medi natural, un dels béns més preuats de la zona.

A més de Solsona, l'altra població on hi haurà una pugna pel poder serà Sant Llorenç de Morunys, el segon municipi de la comarca. Ara, l'alcaldia està a les mans dels socialistes i el PSC no vol perdre l'única alcaldia que té al territori. Per la seva banda, els convergents volen recuperar l'hegemonia al Solsonès i imposar-se amb claredat a tots els municipis. El portaveu de CiU, Joan Solà, assegura que té “bones expectatives” i entre els seus objectius hi ha guanyar als dos municipis amb més població. Solà veu factible el canvi de poder a Solsona. “El tripartit de la ciutat és un reflex del govern que hi havia a la Generalitat”, assenyala Solà. L'altra força que es disputarà les alcaldies al Solsonès serà ERC. Els republicans van passar de zero a tres en el darrer mandat i aspiren a poder mantenir aquest nombre. Actualment, els republicans ostenten l'alcaldia de Solsona amb un pacte tripartit amb el PSC i El Comú, que representa ICV i altres agrupacions municipals d'esquerres. La capital del Solsonès va viure l'any passat la mort del seu alcalde, Xavier Jounou, que havia accedit a l'alcaldia l'any 2007 i havia posat fi a l'hegemonia que CiU. L'actual alcalde de la ciutat és el també republicà David Rodríguez. ERC confia que la bona feina feta per Jounou i la continuació de Rodríguez permetran als republicans mantenir l'alcaldia de Solsona. “A la comarca no teníem res i el 2007 vam aconseguir tres alcaldies”, explica un dels portaveus d'ERC, Carles Monturiol. “El nostre objectiu és mantenir l'alcaldia de la capital en solitari o poder tornar a reeditar el pacte de govern”, diu Monturiol, que reconeix que la mort de l'alcalde “ha estat un cop molt dur”. Els republicans s'erigeixen com a alternativa a CiU. “Ni el PSC, ni ICV ni PP són l'alternativa real”, assenyala Monturiol. Els republicans no esperen recollir el vot de càstig que van rebre en les catalanes.“Aquestes eleccions són diferents”, asseguren.

Els socialistes del Solsonès no creuen que aquesta tendència electoral es repeteixi a la comarca. Consideren que han fet una bona feina a la capital i la seva voluntat és doblar el nombre de llistes que van presentar el 2007. El representant del PSC, Cristòfol Gimeno, explica que el projecte implica “implantar-nos a la comarca”. El PSC considera que en els últims anys la marca socialista ha anat creixent i guanyant adeptes. “Històricament CiU ha estat molt forta al Solsonès però des de les últimes eleccions del 2007 s'ha començat a canviar la tendència i confiem a fer uns bons resultats en les properes eleccions”, assegura Gimeno. Per El Comú, una agrupació d'electors independent que també inclou ICV, el més important és mantenir els dos regidors que van aconseguir a Solsona fa quatre anys i mantenir la representació que tenen a tres municipis. Aquesta formació política va aconseguir quedar com a segona força a Solsona, davant del PSC en nombre de vots. “Un altre dels objectius d'El Comú és treure un bon resultat perquè
el Consell Comarcal sigui més plural”, explica la portaveu d'El Comú, Isabel Rodríguez. Pels independents el més important és la recuperació econòmica de la comarca. “No podem tornar a caure en els mateixos errors”, assegura Rodríguez. L'agrupació defensa que la comarca ha de lluitar perquè les iniciatives empresarials surtin del
mateix territori. “A més, s'ha de
millorar l'oferta formativa perquè no passi el que ha passat fins ara”, assegura Rodríguez.

El PSC guanya CiU per només 5 alcaldies (17 a 12) a la comarca, però les dues formacions empaten a 129 regidors, una igualtat que el 22 de maig es pot desfer i el que obtingui millors resultats tindrà, per postres, un o dos premis que poden ser prou gratificants. És a dir, dels resultats del Segrià, en depèn en bona part la futura composició del Consell Comarcal i una destacada aportació a la Diputació.

Els bons resultats socialistes el 2007 els van permetre arribar als governs comarcals i provincials. Això sí, gràcies als acords amb ERC. Esquerra va fer valdre els seus 59 regidors per pressionar el PSC i, per exemple, presidir la Diputació. Una davallada dels republicans podria complicar les aspiracions socialistes, i caldrà veure què fa el PP.

Ara l'objectiu és desfer l'empat, amb uns socialistes en hores baixes a Catalunya, però potents en moltes poblacions del Segrià i sembla que gairebé invencibles a Lleida, que acapara quasi tota la població de la comarca. CiU, per la seva banda, ha tingut sempre més implantació territorial, i confia a agafar-se a l'embranzida de les autonòmiques i a esgarrapar fidels d'ERC.

El Segrià té 38 municipis i 37 viuen a l'ombra de Lleida, la gran capital. Molts municipis han crescut en extensió i població en els darrers anys gràcies al creixement urbanístic, la millora de les comunicacions i uns preus dels habitatges més assequibles que a la ciutat. Aquesta nova població, en molts casos gent jove, és el sector en què confien la majoria dels partits per incrementar la seva presència als ajuntaments i desbancar alcaldes que fa anys que són al capdavant del poble.

Així, el PSC vol, com a mínim mantenir la seva representació, i s'ha fixat com a objectius recuperar les alcaldies d'Almacelles, Alfarràs (perduda per una moció de censura), Alcarràs i Alpicat, aquests dos últims pobles amb alcaldes veterans i amb certs problemes per suposades irregularitats urbanístiques.

CiU, a més de preservar els seus feus, vol recuperar alcaldies perdudes el 2007 i que ara són en mans socialistes o d'Esquerra. Confia a governar per tal de recuperar-les. En unes municipals ja se sap que compta més la persona que les sigles, i Reagrupament i Ciutadans tenen el repte de mantenir Rosselló i Gimenells, respectivament, mentre que ICV vol créixer i sobrepassar els seus 8 edils. Només dos municipis són en mans d'independents: Almatret i la Portella, i la continuïtat depèn dels seus caps de llista. El PP no té cap alcaldia i 12 edils, però des del partit confien a ser decisius en molts pobles.

La majoria de formacions opten per la reelecció dels seus candidats, però lògicament també hi haurà cares noves. CiU, per exemple, manté Pau Cabré a Alpicat després de 16 anys. Aitona continuarà apostant per Rosa Pujol, a Almacelles amb Josep Ibarz i Gonçal Serrate a Corbins. El PSC també intentarà revalidar alcaldies amb Josep Maria Beà als Alamús, Antoni Argilés a Vilanova de la Barca, Alejandro Mir a Torrefarrera, Ricard Pons a Artesa de Lleida o Antoni Perea a Alguaire. Ann Gyles a Alfés i Gabriel Pena a Seròs són les dues principals apostes d'ERC a la comarca per mantenir alcaldies.

Lleida és un cas a part i tindrà la seva pròpia anàlisi, però només una pinzellada, perquè influeix molt a la comarca, per població, pressupost i serveis. El PSC aspira a revalidar la majoria absoluta. CiU, amb un independent al capdavant, pretén trencar-la. ERC i ICV busquen consolidar la seva representació en un moment d'hores baixes i el PP es perfila com una de les formacions que pot augmentar la seva presència. ERC, a més, sembla que finalment es presentarà en solitari, almenys a Lleida capital, ja que les converses amb Reagrupament i Solidaritat no avancen gens ni mica. En una setmana o deu dies es resoldran les converses.

Deixant la capital al marge, hi haurà batalles prou interessants al Segrià. Una tindrà lloc a Aitona, població del Baix Segre on s'han viscut anys convulsos amb canvis d'alcalde, mocions de censura i pactes singulars, com el que hi va haver entre el PP i ERC. Ara governa CiU, i els nacionalistes pretenen calmar els ànims amb una majoria més estable. Alfarràs és un altre municipi disputat, ja que el PSC va perdre una alcaldia que feia ben poc que havia assolit per una moció de censura que va provocar protestes i malestar al poble. Ara, caldrà veure si els veïns es decanten per l'equip original o pels que ara manen.

En una bona colla de casos hi haurà de remor de fons alguns dels conflictes que ha viscut cada poble, com ara projectes polèmics de plantes de tractaments de residus (Seròs), instal·lació de parcs eòlics (Maials, Almatret...), plans urbanístics ambiciosos (Torre-serona) o suposades irregularitats en la planificació o en permisos d'obres que han acabat a la fiscalia (Alpicat, Alcarràs o els Alamús). També hi haurà remor per inversions necessàries, però de manteniment costós, com ara la gossera comarcal d'Alcanó.

La comarca del Segrià ha viscut un període d'alegries, sobretot per inversions supramunicipals. L'aeroport de Lleida-Alguaire n'és l'emblema i s'espera que sigui un revulsiu per a Alguaire, Almacelles o Torrefarrera, municipis que busquen millorar accessos i impulsar sòl industrial amb la influència del nou aeroport.

La construcció de les autovies cap a Osca i Viella també ha generat expectatives al nord de la comarca fins que la crisi les ha aturat o alentit. La integració tarifària també ha millorat les comunicacions i ha satisfet la població.

L'aigua i els regadius són una altra infraestructura destacada de la comarca. D'una banda, se n'ha millorat, i també encarit, el subministrament amb la nova portada d'aigua de Pinyana. De l'altra, Segarra-Garrigues ha deixat de banda els secans de part del sud del Segrià i posa en dubte el futur d'algunes poblacions dedicades a l'agricultura que esperaven el revulsiu del reg. També el tractament de residus preocupa, ja que l'abocador s'esgota.

Sils afronta aquestes eleccions amb la incògnita de com es valorarà el treball fet per Independents de Sils (IDS-PSC-PM), que ha governat, en minoria, aquests darrers quatre anys. De feina, n'han fet. Per això, CiU, que fins al 2007 havia estat la formació predominant, afronta el repte que pot representar el treball fet per IDS. Un govern que, en minoria, ha culminat el POUM i, així, ha deixat enrere les normes subsidiàries que, fins fa ben poc, ajudaven a dibuixar el perfil urbanístic del municipi.

I no ha estat fàcil. Ara fa quatre anys, Independents de Sils arribava a l'alcaldia després que la federació nacionalista hagués dominat clarament des de feia dècades. El 1979 i el 1983, CiU va ser l'única candidatura que es va presentar. El 1987, però, es va obrir un període nou amb la candidatura d'Independents de Sils. I, des de llavors, si alguna cosa ha caracteritzat Sils, és la tradició en aquest sentit: Acord Municipal per Sils, Unió de Ciutadans per Sils i, en aquestes eleccions, Units per Sils en són tres exemples més. Tot i això, durant dues dècades, no es va destronar CiU del seu paper predominant.

Però tot va canviar el 2007. Finalment, Independents de Sils va aconseguir quatre regidors, i la federació nacionalista va experimentar una notable davallada: va passar de set a tres. Només un regidor més que Acord Municipal per Sils (2) i ICV (2), que va entrar per primera vegada al consistori. Els independents, com que no van aconseguir un pacte dels partits d'esquerres, van aconseguir governar en minoria.

La cita electoral a Vilafant es presenta amb la incertesa de saber quin efecte haurà tingut entre l'electorat la moció de censura que es va presentar fa setze mesos i que va suposar un canvi de color polític en el govern i l'alcaldia, que fins aleshores i les dues darreres dècades havia estat a mans de CiU i que va passar al PSC. Les circumstàncies que van envoltar aquell episodi, que es va qualificar de transfuguisme, van ser especials. Rosa Torrent, que era la número dos del ViU, va sortir del govern que compartia amb CiU en contra del criteri del seu company, Josep Serra, que hi va continuar, i tres setmanes més tard es va aliar amb Consol Cantenys, del PSC, per forçar un canvi de govern amb el suport també de la regidora del PP, que va actuar en contra de la direcció del partit i és l'única de les protagonistes que no continua. Com a conseqüència d'aquell episodi, els populars han renovat una llista que encapçala el responsable comarcal del partit i que no té una vinculació directa al poble. També semblava que el ViU, que en els seus orígens va sorgir de CiU i que van impulsar un grup de descontents amb la línia del partit a Vilafant, no es presentaria, però tornarà a ser a les urnes amb Torrent de cap de llista i sense Josep Serra.

El fet més destacable, però, és el retorn de qui ha estat protagonista actiu a la política municipal vilafantenca dels últims anys com és l'exalcalde, Paulí Fernández. En aquest municipi la llista de CiU l'encapçala Unió i ell era el responsable de la junta local i membre de l'executiva comarcal. Vilafant és la població més gran de l'Alt Empordà que, abans de la moció, tenia una alcaldia d'Unió. En el procés d'elecció de la cap de llista, però, Fernández, que ja mantenia una línia crítica amb la manera de fer dels seus anteriors companys, va certificar el seu trencament definitiu i es va donar de baixa dels càrrecs i de militant d'UDC. Paral·lelament va aglutinar una nova llista independent, Bloc Municipal de Vilafant, situada en l'òrbita de Solidaritat per la Independència (SI). Aquesta formació és una de les tres novetats electorals que es presenten. Les altres són ERC i ICV.

Els republicans tornen a presentar-se després de ser presents en el consistori en el mandat 2003-2007, però no van fer llista fa quatre anys, perquè el ViU va ocupar el seu escenari i va incorporar la marca blanca dels republicans. ERC va escollir com a candidat l'empresari Albert Baserba. Per la seva part, ICV s'estrena a la població i la llista estarà liderada per Teresa González, que fa tres anys va impulsar i n'és l'actual presidenta l'associació de veïns del casc antic.

Una cosa sembla clara i és que és difícil que en aquest escenari es pugui produir una majoria absoluta –només va passar el 1991 i el 1999– i l'entremat de sigles i protagonistes fa pensar que la formació d'un pacte estable i sòlid tornarà a ser complexa com ho han estat els que es van fer després de les cites electorals del 2003 i 2007.

P revisibilitat o normalitat, i treball tangible. Aquests conceptes ens serveixen per definir Fornells de la Selva. No només aquests darrers quatre anys, sinó des fa gairebé dues dècades. La previsibilitat és el control hegemònic que té CiU, al govern, i el treball, fet al llarg dels anys, la carta de presentació de la federació nacionalista a Fornells. Dos arguments, ara mateix, notablement inapel·lables, al marge de valoracions polítiques, que segur que hi són.

I, en el marc d'aquesta previsibilitat, a més, hi ha poques novetats rellevants ara mateix dignes de menció. Segurament, la més destacada, tot i que caldrà veure si té realment incidència, és la retirada de Gabi Casas, després de 16 anys d'alcalde. Casas deixa el comandament de CiU a les mans del seu home de confiança i, fins ara, tinent d'alcalde, Mateu Parera.

Amb la desaparició dels independents, que en les passades eleccions van permetre a ERC-AM mantenir l'alcaldia, s'obre finalment l'escenari final: l'enfrontament polític entre ERC-AM, en el govern, i CiU. Un matx que, per ajornat, no deixava de ser anunciat. La federació nacionalista vol recuperar Verges.

Des del 1979 fins al 1983, Verges va tenir candidatures independents. El 1983, però, es va obrir un període de supremacia absoluta de CiU, que va governar en solitari fins al 2003, sense tenir rivals. El 2003, però, ERC-AM es presenta per primera vegada, assoleix 6 regidors i envia CiU, amb 3 representants, a l'oposició.

El miratge, almenys pel que fa a resultats, sembla durar relativament poc. Però no l'alcaldia. El 2007, ERC-AM i CiU queden empatats en nombre de regidors, si bé els republicans són la llista més votada. Una candidatura d'independents, que es presenten –segons van dir– davant la situació de crispació social que vivia el poble, fan decantar la balança i permeten als republicans mantenir-se. Ara ERC i CiU es veuran les cares. Pel camí, i a la balança, el treball d'ERC-AM en el govern.

Les eleccions a la Cellera de Ter són cosa de dos: Cellera Acció Municipal i Convergència i Unió, que en els darrers vuit anys s'han anat alternant el govern. Ara els convergents estan convençuts que poden tornar a invertir la majoria absoluta que fa quatre anys va assolir Cellera Acció Municipal. El seu candidat, Tomàs Vila, culpa dels mals resultats del 2007 –van perdre el govern passant de 6 a 3 regidors– “com es van fer les coses a l'hora de presentar la candidatura”. Ara no ha tingut problemes i creu que, malgrat que els seus oponents “no han fet res molt mal fet”, ells tenen opcions perquè “el poble ha quedat endarrerit”.

La visió absolutament contrària és la que té, lògicament, Josep Serrallonga, l'actual alcalde i cap de llista per segon cop consecutiu de Cellera-AM. Ell defensa que han demostrat que “les coses es poden fer d'una manera diferent de com les havien fet fins ara els altres governs municipals” i sobre l'empenta que CiU pot haver acumulat gràcies al resultat de les eleccions al Parlament manté que “les dinàmiques municipals no tenen res a veure”. L'alcalde esgrimeix la feina feta; diu que ha estat molta en poc temps.

L'urbanisme és probablement una de les disciplines més decisives a l'hora de definir un model de ciutat. Un apriorisme que en el cas de Barcelona és especialment patent, donada la gran transcendència que han adquirit les polítiques urbanístiques en el procés de transformació general que ha experimentat la capital catalana en les últimes dècades. Després d'un mandat en què la ciutat ha pogut recordar el valuós llegat històric que va suposar la figura d'Ildefons Cerdà en la construcció d'aquesta urbs moderna que és Barcelona, diversos arquitectes i urbanistes exposen en aquest article quina és la seva visió sobre en què ha de millorar urbanísticament la ciutat en els propers anys.

El debat sobre el model Barcelona, doncs, està obert.